Teatro Real.- Dins un Walhalla en construcció Robert Carsen planteja un món en destrucció. El pròleg d’una tragèdia anunciada, el preàmbul del que serà la de la fi dels mons, el dels déus i els dels homes, sota les flames de la purificació. Carsen dibuixa l’apocalipsi ja des d’abans de la metamorfosi cap al crepuscle més enllà de la metàfora que planteja Richard Wagner a la Tetralogia, el cim de la seva creativitat, la cresta de la seva imaginació desbordant. Una “òpera” de més de quinze hores que li serveix, al compositor i escriptor, per fer una radiografia cruel de la condició humana i també de la divina. Una peça, o quatre, amb la qual volia assolir l’obra d’art total, però que vull pensar que en realitat el que pretenia era exercir d’artista total, de demiürg absolut, i controlar la seva creació fins al més mínim detall i en tots els seus vessants.
Hi ha opinions per a tots els gustos sobre aquest muntatge, però el que està clar, i aquest no n’és una excepció, és que el compositor sempre està molt per sobre de qualsevol interpretació, de qualsevol lectura. Dic que les apreciacions sobre la idoneïtat dramàtica de Carsen han estat innombrables, perquè al llarg del temps ha recorregut mig món des d’ençà que fa divuit anys es va estrenar a Colònia i, per exemple, en fa cinc que la vàrem poder veure al Liceu sota la batuta de Josep Pons i els auspicis de Joan Matabosch. Repeteix el camí, aquest cop amb Pablo Heras-Casado dirigint l’orquestra, i també amb un capítol per any. Heras Casado va ser el més ovacionat del vespre, com crec que ha succeït en la pràctica totalitat de les representacions. Amb les seves mans, sense batuta, com un prestidigitador, feia que sorgissin, com per encanteri, les melodies que havia transformat el gran nigromant dins els flascons i tubs d’assaig del seu privilegiat cervell. L’orquestra del Real va sonar amb passió, vibrant, tan sols un cop una mica massa. Era la tercera representació i ja s’havia resolt qualsevol problema de possibles descompensacions entre el fossat i l’escenari, amb la qual cosa la química funcionà de valent.
Pel que fa al repartiment, reconec debilitat per Samuel Youn, a qui tan sols he vist fent Wagner, Parsifal i l’holandès, i que per a l’ocasió exercia d’Alberich. Magnífic dramàticament i ajustat de veu i gestos, que prometia un bon nivell per a la resta de la funció després de la seva intervenció amb les filles del Rin. Però també ho varen clavar els seus personatges, impecable Mikeldi Atxalandabaso, com a Mime, i Albert Pesendorfer, com a Fasolt, immens en tots els aspectes. No es pot dir el mateix d’un Wotan interpretat per Greer Grimsley, que no va fer el pes ni amb la veu ni en la creació del seu personatge, mancat de la seva condició de déu poderós, ni vocal ni dramàticament. La resta va estar a l’altura de les expectatives, des d’una Sarah Conolly, com a Fricka, a qui la dramatúrgia no li feia cap favor, i un Joseph Kaiser, com a Loge, més que correcte, de la mateixa manera que Sophie Bevan i Ronnita Miller, com a Freia i Erda, respectivament.
