01/11/2012

Una gran comèdia

2 min
Una gran comèdia

Precedit de l'èxit a França i de la versió de cinema, El nom ( Le prénom ) arriba al Teatre Goya amb una excel·lent versió de l'hàbil Jordi Galceran i una direcció impecable de Joel Joan. Jo diria que Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellièr segueixen els passos de Yasmina Reza, que construeix les seves comèdies sobre fets aparentment sense gaire conflicte ( Art i Un déu salvatge ) per despullar els personatges i les seves penes.

A El nom ens trobem amb una parella que viu a Ciutat Vella. Ella, la Isabel (Sandra Monclús), és una dona entregada a la casa i als fills i casada amb un lingüista professor de la universitat, el Pere (Xavi Mira), per al qual el sentit de les paraules és una obsessió. A la vetllada, en què se serveix un bufet marroquí, hi assisteixen el germà de la Isabel, el Vicenç (Joel Joan), un triomfador força ignorant però molt juganer; la seva dona, prenyada de sis mesos; l'Anna (Mireia Piferrer), i un amic de la infància del Vicenç i el Pere, el Claudi, trombó d'orquestra, tímid i apocat.

Aquí la qüestió en joc, i amb la qual arrenca l'obra, és el nom que li volen posar a la criatura. Li volen dir Àdolf, amb accent a la A. I, esclar, això convida a pensar en... i provoca la ira del Pere. Els autors van enredant la troca amb temes col·laterals i a poc a poc tots es van traient la màscara. El nom no és una comèdia només per riure. Joel Joan explota els racons dramàtics que hi ha al text amb una gran sentit de l'acció. La posada en escena és precisa en el ritme, en la dosificació dels gags, la composició dels personatges, l'atenció als petits detalls. En fi, una molt bona direcció d'actors en un espai escènic (Joan Sabaté) realista, fruit d'un bon càsting. Lluís Villanueva broda el seu personatge. Sandra Monclús resulta tendre i admirable... fins que explota. Xavi Mira i Joel Joan confronten la seva amistat amb molta credibilitat. Aquest nom fa olor d'èxit.

stats