El gran combat

Segona jornada del V Torneig de Dramatúrgia de les IIles Balears per esbrinar qui serà l’acompanyant de Laura Gost en la final de dia 18

Teatre Mar i Terra.- Segona jornada del V Torneig de Dramatúrgia de les IIles Balears per esbrinar qui serà l’acompanyant de Laura Gost en la final de dia 18. La cosa estava entre Rafel Gallego i Joan Carles Bellviure o, el que és el mateix, un duel d’alt voltatge que ja va guanyar punts en la presentació, amb un Gallego ‘nadalenc’ i un Bellviure ‘Llonovoy’ que anunciaven l’augment de la temperatura en l’escalfor del combat. Novament va ser Alexandra Palomo qui va fer les funcions de mestra de cerimònies, substituta ‘atzarosa’, que va continuar fruint de les mels de l’escenari, després d’haver tancat la seva merceria. Tan amunt va arribar la sobredosi d’adrenalina que no va dubtar, a ritme de Queen, de postular-se per a l’edició de l’any que ve. O el que és el mateix, seguint la línia ferruginosa, va fer una graciosa presentació del que vindria després, el gran combat, com el de John Ford. Un combat que es va iniciar amb Llop, que fins i tot jo vaig saber, tot just començar, de qui era la peça. No era gaire difícil. Llop és un altre gran relat de Rafel Gallego. Sòlid, transcendent, ben articulat, precís en el fons i en la forma, emocionant, tot i que el final s’apuntava gairebé a la primera frase. La història d’un artista, teatrer, actor i escriptor, ‘marieta’, de perfil lorquià, que es va haver d’amagar en un soterrani per no ser afusellat pels patriotes de torn durant la Guerra Civil. Ocult, en penombra, mentre “els ulls cada cop li tornen més petits”, rep les visites de la seva mare, de la seva germana i del seu germà petit. A través d’aquestes converses anirem coneixent el que pensa, el que sent, el que pateixen, físicament i emocionalment. També sabrem dels seus somnis, de les seves cançons, els tangos de Gardel, el Cheek to cheek que cantava Fred Astaire i amb què Toni Vallés va fer una fantàstica mostra de les seves i conegudes possibilitats musicals. Però no tan sols això: Vallés, juntament amb Laura López, interpretaren una lectura perfectament dramatitzada, impecable. Varen saber transmetre tots els sentiments i emocions de cada situació: amor, tendresa, por, neguit, esperança, dolor, resignació…

El segon round, per a Bellviure, amb el títol de Tatami, que és el ring dels judoques. “Vaja, que complicat!” per a Àurea Màrquez i Frederic Bibiloni, després de l’exhibició anterior, posar-se dins la pell dels seus personatges, que tampoc no eren dos. Dic que no eren dos perquè Bellviure no en va tenir prou de contar una història. Són quatre o cinc les històries que es van entrellaçant amb una fluïdesa majúscula i, per tant, són vuit o deu els personatges que han de representar ambdós protagonistes: des de dos actors a punt de començar la funció i ell no troba les sabates fins a un suïcida, potser dislèxic, que entra a comprar en una ferreteria, o un bomber salvant una dona que acaba de posar una bomba al Congrés el dia equivocat, o una parella de zombis enamorats. Com es poden combinar totes aquestes situacions i que tot tingui coherència? Com es pot desplegar una declaració de principis tan extensa i significativa en tan poc temps? Com es pot ser tan seriós i divertit alhora? Bellviure en té la clau: la de l’enginy, l’originalitat, la gràcia, els jocs de paraules ‘made in Llonovoy’, la intel·ligència i no sé quantes coses més perquè tot rutlli com per art de màgia, la màgia del teatre, condensada en la peculiar, escrutadora i franca mirada del seu autor, un home orquestra dels escenaris. Per una altra banda, Màrquez i Bibiloni tenien per davant un altre ‘Everest’ de dificultats, que escalaren com si tal cosa, passant d’una història a una altra com si res. M’agradaria contar el moment en el qual pareixia que tot se n’anava en orris, immensa Àurea, perfecte Bibiloni en la rèplica, però seria un spoiler. Millor que vagis a veure, “estimat lector”, la final del dia 18 al Mar i Terra.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF