Antònia Vicens: “Vaig tenir la gosadia de començar a escriure abans de llegir”

PalmaAntònia Vicens va escriure 39º a l’ombra asseguda a la tassa d’un vàter, perquè a l’hotel de Cala d’Or on treballava no la deixaven escriure de nit -l’únic moment en què podia-, ja que gastava massa llum. Allà va gestar-se la seva primera novel·la, un retrat lúcid dels primers trons del boom turístic. Ara diferents editorials recuperen aquesta i altres obres de l’autora: Lleonard Muntaner, 39º a l’ombra (1967); Adia Edicions, La Santa (1980), i Cafè Central Poesia, Lovely (2009). A més, aquesta tardor sortirà una edició en castellà de Tots els contes (2005), amb Polibea.

Havíeu tornat a La Santa o a La Santa30º a l’ombra

No, jo no torn mai als meus llibres. Quan escric un llibre, ho faig apassionadament. Vull agafar aquell món, normalment el que no m’agrada, però després ja no els torn a mirar.

I com ha estat tornar-hi?

Ha estat dolorós tornar a unes obres que tenen més de 40 i 50 anys, com 39º a l’ombra i La Santa, respectivament, perquè hi descric una realitat que no m’agradava. La novel·l passa al poble, a qualsevol poble, on la gent vivia sotmesa a l’Església catòlica i al patriarcat, i amb una manca de llibertat absoluta. I ara aquella pressió torna a sortir amb una dreta que fa por, patriarcal i catòlica.

39º a l’ombra retrata el primer boom turístic. Com ha evolucionat? 39º a l’ombra

Jo ja parlava de l’explotació de les persones, del paisatge, de la llengua. També hi parl dels obrers explotats i ara hi ha les kellys. La realitat que jo mir d’explicar ara ha esclatat.

Hi ha molt de l'Antònia en la Miquela de 39°?

Jo crec que em vaig trossejar, puc ser una mica totes aquelles dones. El que mires ho assimiles. La sensibilitat, se’t fereix o se t’exulta. L’educació de na Miquela l’havia rebuda al poble, la família no era la meva, però era com qualsevol família. Era un ambient que ara, quan vaig tornar a llegir la novel·la, em va enfonsar. Vaig pensar: “Això és terrible”, perquè per als personatges jo els mirava, agafava models de la realitat. Una vegada els vaig escriure tan exactes que s’hi varen reconèixer i em varen dir que si continuava escrivint sobre turisme, no trobaria feina en tot Mallorca.

Heu dit anteriorment que La Santa

Sí, jo quan l’he llegida he vist que volia fer un homenatge a la infància ofesa, perquè no sempre la infància té el respecte que es mereix. I a aquella nina clarament no li agrada la vida que veu. Només es pot emmirallar en la mare o en la boja que hi ha a la finestra. I al final s’emmiralla en son pare, que és un home capaç de desafiar el món, i ella també volia desafiar el món. Un món que no li agrada.

Com ha estat des del punt de vista literari retrobar-vos amb l’escriptora de fa quaranta o cinquanta anys?

Jo ho vaig tenir clar sempre. Per ventura ara ho faria a un altre ritme, o potser perdria, perquè hi ha una frescor de la primera novel·la. El que tenia molt clar és que les paraules del meu carrer eren les meves eines, perquè eren molt potents. Eren paraules de pagesos, de pescadors. I a través de les paraules havia d’incidir en el que es guarda a dintre: les intencions, els somnis, els desitjos… Amb les paraules he volgut arribar a entendre-ho tot. I ha estat el meu fracàs, perquè m’he fet gran i m’adon que no acab d’entendre res.

I per què continuau escrivint?

Perquè escric poesia. La poesia, més que descriure el que veus, treu tot el que acumules al pou interior. Quan n’escric, em ve tot aquell món que no sé d’on trec. La poesia és treure, fer neteja.

Recordau la primera vegada que vàreu necessitar escriure el que vèieu o sentíeu?

De molt nina. Jo era conscient que hi havia molta misèria i les paraules em donaven moltes coses. Veia dones joves que es casaven, es tallaven els cabells, es llevaven les arracades... I jo no volia ser una dona. Veia els homes tan suats, que arribaven de la feina i anaven al bar... I tampoc volia ser home. Mirava els animalets, que eren també de feina. I jo tampoc volia ser un animal. “Què puc ser?”, em vaig demanar. “Paraula”, em vaig respondre.

I les vostres primeres lectures?

Jo vaig tenir la gosadia de començar a escriure abans de començar a llegir. A casa meva no hi havia llibres, al poble no hi havia ni una trista llibreria o biblioteca. Però vaig tenir la gran sort que a Santanyí hi havia l’escriptor i apotecari Bernat Vidal i Tomàs, que em deixava llibres prohibits. Em va deixar Camus, per exemple. Em va donar referents universals, finestres enormes que se m’obrien.

Com veis les dones en el món literari actual?

Ara una dona es pot incorporar fàcilment a la literatura, encara que sigui un món d’homes i que hi hagi gent que encara digui que no li agrada llegir una novel·la escrita per una dona. Hi ha moltes coses per vèncer.

Fins ara ha estat difícil trobar moltes de les vostres obres...

Sí, i estic molt agraïda a les editorials que m’han reeditat, és gent que estima el que fa. Però jo en visc molt al marge. No vull ser esclava del món literari.