Era una d’aquestes barques d’excursió amb capacitat per a diverses persones, a bord de la qual l’Òscar Ideesnoires, el senyor Bonastre i la Lleona s’allunyaven de la platja guiats per la Llobarra. Des de la sorra, la Maire els feia adeu amb la mà. “On van?” La Maire va identificar la veu aflautada de l’home sense cap i en girar-se va veure que li parlava traient el cap amb les mans per la finestreta d’un cotxe. A la part de darrere també hi anava l’Agostinho Acevedo Ferreira, que la va saludar amb un somriure molt trist, d’acord amb la seva experiència d’haver estat mort. L’home que anava al volant, però, no li sonava de res. Tot i això, va ser aquest el primer a baixar del vehicle. Anava amb un gos negre que només tocar terra començà a proferir uns lladrucs inacabables i malenconiosos, com si dintre del mar hi hagués algú que el pogués entendre. “Què li passa a aquest gos? Sembla que tingui ànima”, va dir la Maire. “Ja se n’han anat?”, va afegir el Giscard d’Estany assenyalant el tendal, que anava d’una banda a l’altra sacsejat per les ones. “Si arribeu un minut abans, hauríeu pogut acomiadar-vos”. Ara va ser l’Agostinho Acevedo Ferreira qui va dir: “On van?” La Maire es va treure d’una butxaca dels pantalons un paquet de Sombra obert per sota i es va ficar un cigarret als llavis. “Marxen mar endins. És elemental. Vull dir que la situació a l’aigua no és la mateixa que a terra, perquè es tracta d’elements diferents. El propòsit d’ara era canviar de situació. Quan els hàgim perdut de vista, es trobaran amb la meva germana gran, la Palaia. A ella li correspon la part més complexa de la missió, canviar de món”.
“Tens raó, això és el més difícil de tot, canviar de món. A mi em va costar un disgust. Em passes un piti, sisplau?”, va dir el gos, i tots quatre es van ajupir per sentir-lo bé. El Giscard d’Estany va agafar una closca buida que hi havia a la sorra i, com que li va agradar, se la va guardar dintre del portamonedes de pell, d’aquells que en deien de tacó.
“Ara no sé pas qui de vosaltres em va posar el ridícul nom de Mario Bros -afegí el gos foradant amb els seus ulls foscos els rostres de l’home sense cap i del ressuscitat-, però jo em dic realment Jaume Canivell, encara que també em podeu dir Santi. Abans era psicòleg conductista. La meva vida anterior vaig consagrar-la a l’afany de canviar el món i posar fi a la diferència entre classes. Doncs mireu-me ara: és més fàcil canviar de món que canviar de classe. Perquè el cas és que avui segueixo pertanyent a la mateixa classe que ahir, és a dir, que taxonòmicament soc un mamífer, com tothom. Ja en tenia de raó, Jesús Lizano!” La Maire li va gratar el cap al Jaume Cavinell igual que a un gos, i ell l’hi va agrair amb molta comprensió.
