Els gitanos, entre l'art i la marginalitat

PalmaEl poble gitano és un poble de tòpics. Ferdinand Hodler, Kees Van Dongen, Henri Matisse i John Singer Sargent, entre d'altres, el van pintar ballant a tavernes. I mentre Sorolla pintava les belleses gitanes amb aquarel·la, la fotografia va contribuir a tractar aquest poble com un element curiós i exòtic de la ciutadania espanyola.

La persecució històrica i la segregació quotidiana són dos dels temes constants en la poesia. Com que no hi ha memòria escrita, llegendes i històries populars de la tradició oral gitana corren un greu risc de perdre's sense projectes com 'Vidas gitanas', comissariat per Joaquín López Bustamante, Elvira Marco i Joan Oleaque.

El projecte, que ara arriba a Menorca, a Can Oliver, cerca superar la imatge del gitano entre l'art i la marginalitat, explorant la realitat d'aquest poble i de la seva situació a Espanya a través de la història, des del segle XV fins a l'actualitat. Es tracta d'una exposició i una publicació que, gràcies a Acció Cultural Espanyola (AC/I) i a l'Institut de Cultura Gitana, recorre sis-cents anys de desconfiança vers les tendències homogeneïtzadores de la globalització i "la imatge negativa que perpetuen els mitjans de comunicació".

"Ara, al començament del segle XXI, les coses no han canviat gaire. I molta gent, absolutament equivocada, s'imagina, com Charles Aznavour, que els gitanos, asseguts vora una foguera amb la seva veu ploranera, canten penes d'amor". I no, diuen. La cultura gitana és molt més: art, poesia, gastronomia, llengua i cant, amb potencial per cobrir de volants i fics les 'fashion weeks' de París i Nova York.