La Garrotxa dels Vayreda

Pocs territoris tenen una relació tan visible i estreta amb un artista com la que hi ha entre la Garrotxa i la família Vayreda, una nissaga d’artistes i intel·lectuals de diferents disciplines que han deixat una empremta molt important en el patrimoni artístic i social del territori. La família va tenir la seva casa pairal a Olot –exemple d’arquitectura pairal de mitjans segle XVIII– i els seus membres tenien el privilegi de ciutadans honrats de Barcelona. Una nissaga encapçalada per Joaquim Vayreda, pintor, que va ser l’impulsor de l’Escola Paisatgística d’Olot, i els seus germans, l’escriptor i pintor Marian Vayreda i el botànic Estanislau Vayreda. Fill d’aquest va ser l’historiador Pere Vayreda, i fills de Joaquim, l’escriptor Ramon Vayreda i el també pintor Francesc Vayreda, que es va voler distanciar de l’estil del seu pare i el seu oncle i a qui es considera un bon pintor noucentista. Fills d’un altre fill d’Estanislau van ser l’escriptora Maria dels Àngels Vayreda, la poetessa Montserrat Vayreda i els pintors Francesc Vayreda i Lluís Vayreda. A la llarga nissaga d’artistes encara hi podem afegir Josep Maria Vayreda i Canadell, net de Marian, que es va iniciar a l’Escola de Belles Arts d’Olot.

Com explica Joan Sala i Plana, doctor en belles arts que va fer la seva tesi doctoral sobre l’Escola d’Olot, "els Vayreda d’Olot són una bona representació de les famílies catalanes amb un important patrimoni rural, de pensament dretà, fervents catòlics i d’ideologia carlina". "Joaquim Vayreda, que és la figura més emblemàtica, era l’hereu que vivia de renda i va poder pintar sense pressions de vendre la seva obra. Exposava regularment a la Sala Parés de Barcelona, l’aparador més important de l’ambient artístic català. Va ser el millor ambaixador a nivell de país de l’Escola d’Olot", afegeix. I és així perquè Joaquim Vayreda va ser un bon paisatgista, mentre que Marian Vayreda, el seu germà, autor de La punyalada, referent del realisme literari, va ser un bon escriptor amb un vessant com a pintor no tan conegut, interessat especialment en la temàtica costumista. 

Tot i que sovint s’atribueix a Joaquim Vayreda la creació de l’Escola d’Olot, Sala precisa que "no en seria el fundador si entenem com a tal el primer que va anar a pintar a plein air els entorns olotins". "El primer va ser Josep Berga i Boix, que ha sigut molt ignorat, ja que mai va tenir la projecció de Vayreda. Era un humil fill d’uns masovers de la Vall d’en Bas que va haver de compaginar la pintura amb altres feines", explica. Ara bé, "Vayreda va popularitzar un paisatge amable i bucòlic, l’olotí, amb unes gammes interminables de verds i una gran frondositat primaveral, o unes altres gammes tardorals de vermells, marrons, ocres... És un ambient inconfusible". Uns paisatges amarats de melangia inspirats en la Garrotxa, "amb les seves boires i calitges matinals que matisen els colors", precisa el doctor en belles arts. 

L’Escola d’Olot

A la segona meitat del segle XIX, la puixança i proliferació de la pintura a Catalunya, amb Olot com a Meca de l'art català, coincideixen amb el moment històric de la Restauració, un període marcat per la prosperitat econòmica que va afavorir una burgesia que es va constituir com el motor de la Renaixença cultural i del catalanisme polític. En aquest context, el paisatgisme català va adquirir una importància i una personalitat pròpies. Entre els paisatgistes d'aquell moment figuren Josep Armet i Josep Berga, si bé va ser Joaquim Vayreda qui en va ser la figura més visible i reconeguda, ja que, en les seves obres, el paisatge és el protagonista indiscutible. L’Escola d’Olot no és pròpiament un estil pictòric, sinó una manera d’entendre i representar l’art a través de la plasmació del paisatge a partir d’una particular llibertat d’estil. 

Així, l’obra dels artistes vinculats a l’Escola es caracteritza pel conreu d'una pintura basada en el natural, inspirada directament en la que feien els artistes francesos de l'Escola de Barbizon, i que va popularitzar arreu el paisatge olotí i va atraure l'atenció de nombrosos artistes forans com Santiago Rusiñol o Ramon Casas. En tot cas, com explica Joan Sala, "l’Escola d’Olot s’ha de datar entre les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX. De fet, fins al 1914, quan va morir Berga. En aquest període les obres emmarcades en l’Escola d'Olot tenen una estètica semblant, amb variacions òbvies ateses les diferents personalitats. La principal divergència és Marian Vayreda, que es pot considerar un pintor natzarè, a més de pintor de paisatges".

Una bona manera de descobrir aquest patrimoni artístic és fer una visita al Museu de la Garrotxa, que està situat al centre d’Olot, a l’històric edifici de l’Hospici, una construcció del segle XVIII. L’eix central de la col·lecció del Museu és, com no podia ser d’una altra manera, l’Escola Paisatgística d’Olot, però acull també una de les millors i més representatives col·leccions de pintura i escultura catalanes, amb obres d’artistes com Joan Carles Panyó, Josep Berga i Boada, Francesc Vayreda, Ramon Amadeu, Josep Clarà o Leonci Quera, entre molts altres, així com una magnífica col·lecció de cartells modernistes.