'Galatea': ja no queden animals al circ

Galatea

TNC. Fins al 23 de maig

Galatea és segurament una de les obres més analitzades i polèmiques de Josep Maria de Sagarra perquè representa un trencament temàtic i formal de l’autor amb la seva trajectòria. Una obra escrita quan encara ressona la Segona Guerra Mundial i reivindicada com a obra mestra per una bona part dels coneixedors, i pel director del TNC, Xavier Albertí, malgrat que a la seva estrena el 1948 (al Teatre Victòria) no va rebre el beneplàcit ni del públic ni de la crítica, probablement perquè el país ja era prou fosc i ombrívol com per abraçar el desencís de la protagonista i la baixa vàlua moral de la majoria dels que l’envolten. Més sort va tenir la desgraciada història de la domadora de foques a la seva primera visita al TNC el novembre de 1998, amb Anna Lizaran (Galatea), Francesc Orella (Jeremies) i Pere Arquillué (Aquil·les) sota la direcció d'Ariel García Valdés.

La nova proposta de Rafel Duran té la virtut d’assenyalar amb encert l’atmosfera històrica impregnada de fracàs d’una societat que ha perdut la seguretat en allò que creia i s’enfronta a una nova realitat inconsistent, on ja no hi ha animals al circ i on regnen l’individualisme i la filosofia de l’Íbex. Tot plegat no sona gens antiquat en les actuals circumstàncies, però segurament demanava un tractament més agosarat per superar l’esquematisme de la confrontació entre les il·lusions perdudes i la nova realitat, i per solucionar la manca d’evolució dels personatges, exceptuant el del carnisser Samsó, ben interpretat per Borja Espinosa.

Crec que era necessària una opció més farsesca, com la que es revela a l’escena del cafè dels parisencs il·lustrats, magníficament coreografiada per Roberto G. Alonso i amb detalls estètics que trobem a faltar a la resta d’escenes, concebudes des d’un cert realisme interpretatiu. De la Galatea de Míriam Iscla aflora una resignació ben elaborada i una calidesa ben diferent a la fredor que caracteritzava la de Lizaran. Roger Casamajor esdevé un idoni Pep el Grill, Ernest Villegas explota amb seguretat el cinisme d’Aquil·les i Santi Ricard és un magnífic poeta. Malgrat la bona direcció d’actors i la correcció del conjunt, no acaba d’entusiasmar; tampoc hi ajuda un espai escènic -una bastida- d’un trist simbolisme.