PalmaLa Misericòrdia.- Segon concert dels Estius Simfònics, protagonitzat pels Solistes del Festival de Salzburg, com a continuació del que havia servit de presentació del cicle, amb els prometedors joves del Maggio Musicale Fiorentino. Un projecte que havia sorgit amb la col·laboració i la intermediació del melòman i mecenes Klaus Kühne. De la mateixa manera que ja ho havia fet Pablo Mielgo, va tornar a agrair-li que ho hagués repetit i així poder escoltar aquests no menys prometedors valors, que no trigarem gaire a veure encapçalant repartiments. Juntament amb el senyor Kühne, hi havia a la primera fila la directora del Festival de Salzburg per veure com se’n desfeien els seus cadells, i que convertia en prova considerable la labor de la Simfònica amb l’acompanyament en un espai tan obert i que no ho posa gens fàcil a cap dels protagonistes. Pel que correspon a Mielgo i la Simfònica, val a dir que en tot moment varen propiciar el lluïment dels cantants, sense ni la més mínima interferència. Bona feina, primmirada i atenta, com ha de ser, al servei dels solistes.
La soprano Tamara Bounazou, les mezzo Carmen Artaza i Marvic Monreal, el tenor Josh Lovell, el baríton Domen Krizaj i el baix-bariton Peter Kellner varen oferir un programa prou interessant i gens senzill i evitaren les més mítiques àries que sempre propicien les odioses comparacions, llevat d’O mio babbino caro, per part de Tamara Bounazou, i Les lianes en fleurs, el famós duet de Lakmé que interpretaren la mateixa soprano i Marvic Monreal. Una autèntica meravella que descartava qualsevol dubte sobre les qualitats vocals de tots i cadascun dels principals protagonistes de la vetllada. Una vetllada en què vàrem poder sentir i escoltar l’obertura i dues àries de Les noces de Figaro, una altra de La flauta màgica, dues de Cosi fan tutte, amb la qual cosa està clar que Mozart va ser el principal beneficiari. Però també hi va haver un lloc per a la poc habitual Les Huguenots, abans d’Avant de quitter, de Faust, que, com em va ressenyar un amic, es convertia en un petit homenatge a Uetam, que va cantar ambdues òperes ni més ni menys que al Mariinski. De Bizet, Comme autrefois i Au fond du Temple Saint, d’Els pescadors de perles i dues més, Seguidilla i Votre toast, de Carmen... Qualitat i entreteniment a balquena. Un tast que sempre fa gola.
Teatre Principal.- Des de l’eclesiàstic escenari de Les Bouffes du Nord, passant pel Grec, arribà a Ciutat el darrer muntatge de Peter Brook, com sempre en col·laboració amb la seva no menys eterna Marie-Hélène Estienne. Icona teatral indiscutible, l’anglès establert a París, ja fa molts anys que es va convertir en mite que no admet discussió. Concretament d’ençà que va traspassar la llinda del bé i del mal, que no se sap mai el dia ni l’hora que els elegits travessen la línia. Una circumstància que fa que tota la seva producció assoleixi la condició de Cànon. Si a més a més ho fa amb un Shakespearem, no queda marge per a la controvèrsia. Brook, com Picasso, que va trigar més anys a pintar com un nin que en fer-ho com Rafael, ha seguit un camí molt similar, fent del minimalisme la seva emblemàtica torxa i eliminant bona part del ramatge que envolta la història de La tempestat, per deixar al descobert el bessó de la història. Amb el mateix podar tan sols han subsistit els personatges més emblemàtics de la darrera peça del bard. Una versió, per tant, molt diàfana, de tan sols una hora i mitja de durada, amb una interpretació tant acadèmica com equilibrada, una posada en escena molt senzilla i una il·luminació eficaç, que va reunir com mai bona part de la tribu teatral de l’illa, no gaire diferent de la que es troben Pròsper, Miranda, Ariel, Ferran i Caliban.
P.S.- El mateix vespre Francisco Fullana debutava com a director amb el grup de cordes de la Simfònica. No pot ser tot, però de ben segur que del violinista que té moltes possibilitats de traspassar la línia, podrem gaudir moltes més vetllades. Vaig poder escoltar el Divertimento per a Orquestra de corda, de Béla Bartók. Exquisit i delicat.
