L a nuite juste avant les forêts [La nit just abans dels boscos] és una única frase de 25 pàgines. Sense puntuació, sense acotacions. Un torrent de paraules que, una vegada trenca el silenci amb la pressió obsessiva d'una mina de dolor, no paren de rajar fins que el monòleg s'ofega en la seva pròpia angoixa de relats sense epíleg. Patrice Chéreau no va saber què fer amb aquest brollador quan Bernard-Marie Koltès li va presentar el text el 1979. Els dubtes s'han dissipat amb l'experiència i Chéreau, en col·laboració amb el coreògraf Thierry Thieû Niang, ha trobat per a aquest desesperat monòleg l'entorn de solitud adequat: una llitera d'hospital que el personatge sense nom -un esplèndid Romain Duris preparat per a un dels els retrats torturats de Francis Bacon- ocupa com si fos una illa refugi envoltada de no-res.
Koltès crea un personatge amb retalls de narracions. Un ésser sense identitat, sense direcció, sense feina, un estranger -una de les poques autodefinicions que permet- que sobreviu com un animal perseguit i pressionat per una espessa violència que no sempre té rostre. Un personatge esgotat de fugir, ferit, que Chéreau col·loca davant del públic en la seva agonia, quan la seva consciència feta de paraules ja està atrapada per l'espiral del deliri i s'agafa a un interlocutor invisible per gastar el seu últim alè.
Duris deixa que la poètica del text flueixi sense forçar-ne la intensitat, mantenint un difícil equilibri amb el moviment trencat i sense forces pensat per Thieû Niang. L'última reserva d'energia es troba en la paraula. El cos ja s'ha rendit. Però el personatge encara no ha fet la connexió que el conduirà a la revelació de la mort. Arribarà quan ja no li quedi res. Només una única paraula que es perd en la nit.
