Oficials australians que reemplacen els que han estat ferits o morts al front

100 ANYS DEL FINAL DE LA I GUERRA MUNDIAL

L’inici de la decadència europea

Amb l’armistici del 1918 s’acabava una carnisseria terrible i Europa deia adeu a l’edat d’or de la seguretat

Oficials australians que reemplacen els que han estat ferits o morts al front / Getty Images

“No va ser sinó un assassinat en massa legalitzat”, va dir l’últim supervivent britànic de la Primera Guerra Mundial, Harry Path, que va morir el 2009. A Path, com a molts dels seus coetanis, se li va dir que aquella havia de ser l’última de totes les guerres. No va ser cert i el sentiment generalitzat era que tantes morts, més de 20 milions, no havien servit de res. La salvatge lluita a les trinxeres va acabar en un vagó de tren a Compiègne amb la firma d’un armistici, però no va ser un final èpic, perquè no es va decidir al camp de batalla sinó a conseqüència de la crisi interna que el cansament de la guerra estava produint a Alemanya i Àustria, agreujada per la inquietud que produïa la Revolució Russa.

El món que va sorgir després de la firma de l’armistici va ser diferent. Van desaparèixer grans imperis, van néixer noves nacions i van canviar les fronteres. La guerra va arruïnar països, va produir greus desequilibris econòmics i va empitjorar les condicions de vida dels treballadors i els camperols. Va agafar força el feminisme, va augmentar el nombre de pacifistes, va sorgir la necessitat de canviar l’ordre establert i van aparèixer el comunisme i el feixisme. Però sobretot, com va descriure Stefan Zweig a El món d’ahir, Europa va dir adeu a “l’edat d’or de la seguretat”. Va ser un despertar brutal: l’avenç ràpid i durador de la humanitat havia sigut només una il·lusió.

El camí de la rebel·lia

Els desequilibris econòmics provoquen vagues i motins

Quan va començar la guerra hi havia tensió i enfrontaments entre les grans potències i, sobretot, por del moviment obrer i de l’ascens dels partits socialdemòcrates. Josep Fontana explicava a El siglo de la revolución (Crítica) que, alarmat per la Revolució Russa del 1905, l’emperador alemany (el kàiser), va escriure a Bernhard von Bülow, aleshores cap de govern: “Abans que res hem d’acabar amb els socialistes, decapitar-los i impedir que ens puguin perjudicar, encara que sigui amb matances. I després fer una guerra exterior. Però no abans ni immediatament”. Quan es va firmar l’armistici, el representant alemany va dir que no podia entregar les 30.000 metralletes que li demanaven perquè en necessitarien si la població alemanya es revoltava.

L’herència immediata de la guerra va ser una greu crisi econòmica que va provocar molts desequilibris i un gran augment de l’atur. A Europa i Amèrica els treballadors sortien al carrer indignats perquè al capdavall eren els que finalment havien de pagar el cost de tot plegat. Les vagues i els motins, amb tot, no van acabar en una revolució com la que hi havia hagut a Rússia. Al Regne Unit el maig del 1926 es va declarar una vaga de miners amb el suport dels estudiants, però quan els sindicats van entendre que si no es radicalitzaven, cosa que no estaven disposats a fer, no aconseguirien res més, van parar. A França la vaga de ferrocarrils del maig del 1920 culminava anys de lluita obrera, però tot plegat va acabar després de la intervenció de l’exèrcit.

La Internacional Socialista no va aconseguir unir els més oprimits, i es van imposar els nacionalismes d’estat. Ho constata Margaret MacMillan a 1914. De la paz a la guerra : “Si s’haguessin unit tots els obrers d’Europa no hi hauria hagut guerra, però el nacionalisme va demostrar ser una força més gran”. Ni els partits socialistes i socialdemòcrates ni els sindicats es van mobilitzar contra la guerra, i van perdre la confiança de la població. “És la fi de la Internacional Socialista, perquè havia repetit per activa i per passiva que si arribava la guerra s’hi enfrontaria; i no només no ho va fer, sinó que va donar suport als governs”, diu Maximiliano Fuentes, historiador i comissari de l’exposició Flames a la frontera del Museu d’Història de Catalunya.

A Rússia, on havia triomfat la revolució, hi havia esperances de canviar el món i la suma de factors va fer-ho possible: la societat russa estava destarotada i l’exèrcit no podia servir com a força repressora perquè estava totalment desorganitzat. En molts altres llocs d’Europa, en canvi, hi havia una gran força repressiva. L’exèrcit alemany, per exemple, va pactar amb els socialdemòcrates. Els uns reprimien el moviment revolucionari i els altres prometien la revolució per via lenta. “Els bolxevics creien que amb alguns agents i secundant el moviment obrer a Europa aconseguirien estendre la revolució, però van anar veient que el poder repressor dels estats era més gran del que es pensaven i que el moviment obrer no era tan potent”, diu l’historiador Joan Esculies.

Crisi de la vella política

Les noves ideologies i el naixement del feixisme a Itàlia

“La Primera Guerra Mundial va comportar la irrupció de les masses en la política -recorda Fuentes-. L’experiència de les trinxeres, la violència, el sentiment de pertinença a una classe i a un col·lectiu s’expressava fonamentalment amb ideologies contràries al liberalisme”. Hi havia ràbia i frustració pel desastre humanitari que causa la guerra: “Una part de la població estava convençuda que els governs els havien traït (era el discurs de la dreta alemanya) o eren crítics perquè consideraven que els governants havien sigut incapaços d’aturar la guerra (el cas de França i Itàlia)”, afegeix Fuentes. A l’època d’entreguerres van guanyar simpatitzants els partits que pretenien establir un sistema més equitatiu, però també les forces reaccionàries que defensaven l’ordre establert. El 1922 va ser l’any en què el feixisme va triomfar a Itàlia. L’octubre d’aquell any, més de vint mil homes de Mussolini van començar la Marxa sobre Roma que ningú es va atrevir a aturar. Poc temps després el líder feixista va conquerir el poder i l’octubre del 1926 va promulgar una llei que suprimia els partits polítics i eliminava els diaris independents.

A Alemanya, els primers anys de la nova República de Weimar van ser complicats: l’abril del 1919 hi va haver un intent de revolució soviètica a Munic; el març del 1920 hi va haver un putsch dirigit per Wolfgang Kapp, un funcionari prussià, i el 8 de novembre del 1923 va ser Hitler qui va intentar un cop d’estat al capdavant del partit nazi. “L’avanç electoral que aconseguirien els nazis el 1930 no tenia només a veure amb els efectes de la crisi mundial, sinó que els problemes venien de lluny; la dreta donava suport als empresaris industrials i l’esquerra als obrers, però àmplies capes de les classes mitjanes no se sentien representades pels partits tradicionals”, diu Fontanaa El siglo de la revolución. Els estats europeus sorgits després dels tractats de pau van néixer en unes condicions que feien difícil organitzar una economia estable, mentre que la diversitat complicava configurar un sistema de partits que representés les aspiracions dels diversos grups de població. Als anys 30 va arribar la crisi de la democràcia i l’ascens del feixisme.

La fragmentació del mapa

Els vencedors creen nous estats amb una gran diversitat d’ètnies

Amb els tractats de pau, els Estats Units, el Regne Unit i França es van dedicar a establir un nou mapa del món, començant per refer completament el d’Europa. Les conseqüències, segons va escriure Fontana, van ser nefastes: “Els 50 anys següents hi va haver milions de morts causats pels processos de neteja ètnica”. Les principals pèrdues territorials les van patir Àustria, Hongria i Bulgària. Àustria va quedar reduïda a un petit país de 6,5 milions d’habitants (l’antic imperi en tenia 51,3). Hongria va perdre dos terços del territori i tres quartes part de la població. Bulgària va perdre la major part de Macedònia en benefici de Sèrbia. Van sorgir dos països nous i un altre va canviar de dalt a baix: Polònia va reaparèixer després d’haver-se passat 128 anys repartida entre Rússia, Prússia i Àustria; Txecoslovàquia es va tornar a crear sobretot amb txecs i eslovacs, i, finalment, Sèrbia va guanyar accés al mar amb l’annexió de Bòsnia i es va crear un estat amb serbis ortodoxos, croats i eslovens catòlics i musulmans.

“Quan va començar la guerra no estava previst que desapareguessin l’Imperi Austrohongarès i l’Otomà -diu Esculies-. La paraula autodeterminació no es va arribar a dir explícitament, però va planar sobre el discurs del 8 de gener del 1918 que va fer el president dels Estats Units, Woodrow Wilson, amb els 14 punts que incloïen la limitació de l’armament, la llibertat de comerç, propostes per reorganitzar les fronteres d’Europa a través de línies nacionals i lingüístiques i la creació de la Societat de Nacions”. Va ser com obrir la capsa de Pandora. Aviat tothom qui es considerava poble o nació es va voler autodeterminar i, per tant, tenir dret de governar-se de manera autònoma o independitzar-se. Els Estats Units tenien una important població que havia arribat de la vella Europa: hi havia grans comunitats de lituans, irlandesos, txecs... “La diàspora i la seva capacitat de finançar moviments nacionals és molt important. Tenien recursos i contactes diplomàtics al més alt nivell per crear el seu propi país”, explica Esculies.

Uns altres grans perjudicats de les fronteres creades pels dignataris dels països vencedors van ser les colònies. La recentment creada Societat de Nacions s’ocupava dels territoris que havien sigut colonitzats per les potències derrotades: “Habitades per pobles que no estaven encara preparats per mantenir-se per si mateixos en les difícils condicions del món modern”. Les pitjors conseqüències de la destrucció de l’Imperi Otomà es van produir a Anatòlia amb la guerra greco-turca. Finalment, amb el Tractat de Lausana, el juliol del 1923 es va reconèixer la independència de la República de Turquia amb uns límits semblants als actuals. El novembre del 1917 es va crear una llar nacional jueva en terra palestina. L’Iraq es va crear amb la fusió de tres províncies otomanes dominades pels xiïtes, els sunnites i els kurds.

[ Si visualitzes aquest contingut des de l'aplicació per a dispositius mòbils, fes clic aquí per accedir a la cronologia interactiva]

El feminisme agafa força

Les dones s’incorporen al món laboral i guanyen el dret de vot

Abans de la Primera Guerra Mundial les dones de molts països estaven en plena lluita per aconseguir la igualtat política i social. A Londres, per exemple, el 1908 una manifestació va concentrar més de 300.000 dones, però amb la guerra hi va haver un important canvi de mentalitat perquè les dones es van incorporar massivament al món del treball. L’agost del 1914, el primer ministre francès, René Viviani, deia: “Amunt dones franceses, substituïu al camp de treball els que són als camps de batalla”. Les dones feien jornades maratonianes a canvi d’uns salaris molt baixos i quan va acabar la guerra es va donar prioritat als homes. Al Regne Unit van ser acomiadades en massa: el 1919 les dones eren el 75% dels aturats i se’ls va donar un subsidi inferior al dels homes. Però progressivament van aconseguir el dret del sufragi: a Rússia el 1917, al Regne Unit el 1918, a Alemanya el 1919... A França es van haver d’esperar fins al 1944.

Als anys 20 també va agafar força el pacifisme. “A França hi havia moltes organitzacions d’excombatents que defensaven discursos pacifistes. En canvi, a Alemanya i Itàlia es van convertir en organitzacions paramilitars”, destaca Fuentes. Una de les figures més emblemàtiques del pacifisme d’entreguerres va ser Rosa Luxemburg. Fundadora de la Lliga Espartaquista, va escriure que amb la guerra augmentaven els dividends i queien els proletaris. Va ser assassinada el 1919 per l’extrema dreta i el seu cadàver va ser tirat a un canal.

La cultura de masses

El final de la il·lusió d’una generació idealista

Amb la Primera Guerra Mundial va néixer la propaganda de masses. “Els grans intel·lectuals francesos i alemanys durant el conflicte van donar suport als governs, van fer seus els discursos nacionalistes, els van reformular i els van donar vida -explica Fuentes-. Els crítics, com Romain Rolland [la premsa francesa va denunciar que se li donés el premi Nobel el 1915 perquè el considerava un traïdor], eren excepcionals i se’ls marginava”. Però a partir del 1918 tot va canviar. Al principi del conflicte Stefan Zweig donava suport a la guerra amb els seus articles, però després defensaria la pau. A El món d’ahir, l’autor austríac escriu: “Per als d’avui, que ja fa temps vam esborrar del vocabulari la paraula seguretat com un fantasma, ens és fàcil de riure’ns de la il·lusió optimista d’aquella generació, encegada per l’idealisme, per a la qual el progrés tècnic havia d’anar seguit necessàriament d’un avenç moral igual de ràpid”. Després del conflicte armat, els artistes van voler canviar l’ordre establert. Aquesta voluntat d’intervenir en la vida quotidiana els va portar a treballar el grafisme, la publicitat, la moda, el disseny industrial i els nous mitjans de masses com la ràdio i el cinema.

A Alemanya es transmetien obres de Brecht i Weill per la ràdio i el 1927 Fritz Lang va estrenar Metròpolis, en què descrivia una ciutat-estat del 2026 on els poderosos i intel·lectuals vivien a la superfície, els obrers sota terra i l’heroïna (pacifista) era la veu de la consciència obrera. El pintor alemany George Grosz, com molts coetanis seus -Marinetti, Braque, Dix, Apollinaire i Kokoschka- va viure l’experiència de les trinxeres i va transmetre el seu desfici amb obres com Metròpolis (1916-1917), amb un Berlín rogenc i apocalíptic.

Va ser la gran etapa creativa de les avantguardes. Es va fundar el Cabaret Voltaire a Zuric i el Manifest Dadà es revoltava contra la societat existent. L’escriptor nord-americà Scott Fitzgerald publicava el 1920 En aquest costat del paradís, sobre la joventut americana després de la guerra. Però una de les obres que reflecteixen més bé el trauma i l’horror de la guerra, i que també cova una part de l’horror que vindria després, és la primera novel·la de Louis-Ferdinand Céline, Viatge al fons de la nit : Us ho dic, infeliços, renegats de la vida, vençuts, escorxats, sempre xops de suor; us ho adverteixo: quan els grans d’aquest món comencen a estimar-vos és perquè us volen convertir en carn de canó”.

El nord-americà John Dos Passos també va debutar amb una novel·la en clau autobiogràfica sobre l’experiència a les trinxeres: La iniciació d’un home. I Joseph Roth, cronista de la fi de l’Imperi Austrohongarès, va construir un corpus literari indispensable per entendre les tensions socials, polítiques, psicològiques i nacionals d’una Europa en construcció que caminava inexorablement cap a una segona destrucció.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF