Filosofia per sortir de l’infern. Una reflexió sobre el sistema educatiu
La setmana passada, a les aules de segon de Batxillerat, vam llegir en comú les primeres paraules de la Metafísica d’Aristòtil: “Tots els éssers humans desitgen per naturalesa saber”. El saber de què parla el filòsof és d’un tipus molt concret. No es tracta d’un mitjà per aconseguir una nota, una feina, un càrrec important. Tampoc és un saber pràctic que ens pot orientar sobre quina mena de persona volem ser o quines relacions hauríem d’establir amb els altres. El saber de què parla Aristòtil és totalment inútil, és un saber que només pot ser aprofitat per escapar de la ignorància.
Si continuam passejant per la Metafísica, trobem que l’origen de la filosofia és l’admiració davant les petiteses del món, l’admiració també davant les seves immensitats. Molt abans que nasqués la filosofia, els éssers humans ja teníem una relació d’admiració amb el món i amb la seva quotidianitat, que era plantejada amb les intensitats del mite. Fou devers el segle VII a.C. quan, a les costes de l’actual Turquia, l’admiració es va convertir en pregunta, en recerca incansable de la saviesa: va néixer la filosofia. El miracle grec, mescla d’atzar i de necessitat indefugible. Saber inútil.
Més enllà d’aquesta actitud primerenca, voldria vindicar ara certa manera de fer filosofia que sobrevola el pensament contemporani, almenys des de Nietzsche. Una manera d’entendre la filosofia que ha fet de l’admiració una qüestió política i del saber un coratge. Un filosofar que interroga tot allò que el sentit comú assumeix com a raonable, un saber que posa en perill les certeses. Aquesta manera d’enrarir les quotidianitats és política, perquè qüestiona la legitimitat de l’ordre. I llavors el saber esdevé un coratge, perquè implica atrevir-se a inventar possibilitats noves de ser que desafiïn les existents. Saber indòcil, ara que la indocilitat surt tan cara.
La pregunta que em sacseja per les nits, la que fa tremolar les meves conviccions és quin lloc pot ocupar aquest saber, que es mou entre la inutilitat i la indocilitat, en el nostre sistema educatiu? Un sistema tacat de burocràcia per tots els racons, que està més preocupat pels marcatges que controlen les nostres estades al centre que per la qualitat de les lectures que fem als horabaixes. Un sistema que ens vol formats en competències, però que ens obliga a posar notes numèriques i a omplir informes de rendiment amb creuetes. Els currículums venen farcits de l’expressió “educació en valors”, però la matèria de Valors Ètics és opcional i té assignada només una hora setmanal. Els mateixos que inverteixen en xapes i bolígrafs liles per la igualtat permeten que el currículum d’Història de la Filosofia de segon de Batxillerat estigui completament desert de filòsofes.
Actualment, des dels instituts acceptam i “practicam” com podem una llei que encaixa a la perfecció amb la lògica perversa del neoliberalisme: la LOMQE, que vol que cada un dels nostres alumnes es transformi en un empresari de si, productiu i dòcil. Un empresari que deambuli per les aules intentant produir una nota, alternant el desànim amb l’angoixa. I ens suggereixen que són més productius si estan motivats, però en darrer terme no els ha de motivar el que aprenen si no tot el que poden aconseguir una vegada obtinguin el títol. El sistema educatiu fa molta estona que ha desertat de formar amants del saber, al contrari, posa tots els seus recursos a formar els futurs professionals d’un mercat laboral precari.
Quin paper pot jugar la filosofia, antídot contra la docilitat, saber inútil (per improductiu), en el sistema educatiu actual? O és que potser la pregunta contra la qual de veritat ens haurem d’estavellar és aquesta altra: quina potència transformadora i crítica, de la vida, del pensament i del món, pot tenir l’educació lluny de la filosofia? Però també, lluny de la poesia, lluny de l’art o de la música, lluny de tots els sabers que són al mateix temps arrel i promesa. Sabers inútils, sabers indòcils.
Qui sap si es tracta, com digué Italo Calvino, de saber reconèixer tot allò que no és infern, enmig d’aquest infern nostre. I donar-li espai, i fer que duri.
