El racisme s’ha justificat filosòficament i preexisteix a la seva descripció teòrica, de manera que les pràctiques racistes són anteriors al concepte de raça definit pels filòsofs de la Il·lustració. La idea de raça sorgeix amb els viatges d’exploració i els descobriments geogràfics dels segles XV i XVI, i el contacte amb els nadius en estat natural, anomenats pejorativament indis salvatges i primitius. Les conquestes obrin importants interrogants antropològics que els filòsofs cristians han de resoldre. El primer problema és determinar quina consideració moral donar als indígenes, que dependrà del seu grau d’humanitat, condicionat a tenir ànima, i per tant, a ser humans, perquè en cas de no tenir-ne serien com animals. En darrer terme, han de decidir si formen part d’un poble amb religió, donat que la religió és considerada una característica que defineix ser humà.
Els filòsofs cristians del segle XVI es dividiren entre els defensors de la idea que els indis no tenen ànima i els qui opinaven tot el contrari. Entre els primers, destaca el filòsof i capellà espanyol Juan Ginés de Sepúlveda; mentre que el teòleg i filòsof dominic Bartolomé de las Casas representa els partidaris de la postura oposada. La decisió favorable a la inhumanitat dels indígenes té una gran repercussió pràctica i econòmica perquè suposa disposar d’unes bases filosòfiques que justifiquen la colonització i l’explotació de les seves terres, a la vegada que permet el seu extermini o esclavització, treball forçós i maltractaments, talment fossin animals, sense que fos pecat als ulls de Déu. Simultàniament, també s’aplica la solució teològica de cristianitzar-los. En qualsevol cas, el debat colonial dona com a resultat un primer marc teòric per al racisme amb la categoria identitària homogeneïtzadora d’indi, aplicada a qualsevol habitant d’Amèrica, i la distinció de pobles amb religió i pobles sense religió.
La discriminació
El discurs racista teològic dels pobles sense ànima se secularitza a través del racisme il·lustrat del segle XVIII, es transforma també en un discurs científic biologicista que discrimina determinats grups humans a partir de la presència o absència de característiques genètiques i es prenen com a patró d’humanitat els individus blancs occidentals. D’altra banda, l’evolució del discurs que Bartolomé de las Casas aplica als indis americans, com a integrants d’un poble bàrbar que cal cristianitzar, evoluciona cap a un discurs racista culturalista etnocentrista que parla de pobles primitius que s’han de civilitzar.
El racisme de color sorgeix amb la colonització del continent africà, lligat a l’esclavització dels indígenes negres i a un discurs basat en la racialització dels negres com a éssers inferiors i infrahumans que mereixen ser menyspreats per viure en un estat natural, de manera massa senzilla, allunyada de la civilització occidental blanca, i per seguir uns costums primitius.
Ja en el segle XVIII, el filòsof i astrònom francès Pierre L. Maupertuis estableix la superioritat de la raça blanca a partir de la teoria de la involució natural, una concepció degenerativa de les races que parteix de prendre l’home blanc com a model originari, a partir del qual es produeix la diversificació racial. Per a Maupertuis, la degeneració té un caràcter atzarós. En aquest punt discrepa de la teoria degenerativa formulada pel naturalista francès Georges L. Buffon, que atribuïa la diversificació de les races als efectes acumulats del clima i l’alimentació particulars. Buffon especifica, a més, que els humans degenerats habiten els espais geogràfics menys favorables, els climes més freds; mentre que els habitants blancs i castanys, ocupen els territoris de climes temperats i, per tant, més favorables. Maupertuis pensa que el color blanc, com que és el color originari de l’espècie humana, sempre tendeix a reaparèixer. D’aquí l’existència de negres albins. Maupertuis també defensa una proposta que avui caracteritzaríem sense embuts com a eugenèsica, que consisteix en criar de manera separada aquells grups humans que mostrin més intel·ligència, aptitud, honradesa i noblesa, amb la finalitat d’evitar el mestissatge amb individus més degenerats, com a mètode de perfeccionament de l’espècie humana.
La revisió acurada dels textos menors de David Hume i Immanuel Kant, dos dels filòsofs més representatius de la Il·lustració, confirma la sospita a favor de l’existència d’un racisme il·lustrat. Sembla que l’acusació de racisme llançada contra Hume és certa, i que es veu agreujada amb la confirmació d’haver donat suport personal a l’esclavitud. D’aquesta manera, les crítiques afecten tant a les seves opinions filosòfiques com a la seva conducta. Així, en el seu assaig titulat Sobre els caràcters nacionals (1777) es pot llegir un comentari racista defensant el supremacisme blanc, molt en consonància amb les creences de l’època. En aquesta nota breu a peu de pàgina, Hume diu literalment que tendeix a sospitar que “els negres i, en general, tota la resta d’espècies d’home són naturalment inferiors als blancs”. Aquesta inferioritat dels negres la relaciona amb l’experiència que gairebé no ha existit històricament cap nació civilitzada habitada per homes que no fossin blancs, i amb el fet que no es coneix cap individu de raça negra que hagi destacat per la seva intel·ligència, art o enginy. Hume no atribueix l’origen d’aquesta inferioritat a factors ambientals, com el clima, la temperatura o l’aire, sinó a la naturalesa, encara que considera raonable pensar que els pobles que viuen més enllà dels cercles polars i entre els tròpics són inferiors també per causes morals, com la pobresa i la misèria, i la indolència.
Contribució a l’esclavitud
En un passatge posterior, reflexiona sobre les inclinacions dels pobles al consum d’alcohol, i afirma despectivament que un negre, a canvi d’un barril de brandi, seria capaç de fer qualsevol cosa, fins i tot de vendre els seus fills, dona o concubina. Sembla, a més, que el seu racisme és ferm, i no admet excepcions, com demostra la desconfiança que sent en relació amb la veracitat de la remor que apunta cap a l’existència d’un home negre jamaicà amb cultura i talent honrat. Per a ell, aquest cas particular ha despert una admiració injustificada perquè si realment ha adquirit alguna habilitat, aquesta seria comparable a la d’un lloro que ha après a dir algunes paraules intel·ligibles. Sembla també provat la contribució de Hume a l’esclavitud a través d’una carta del 1766, en la qual anima al seu protector, Lord Hertford, a comprar una plantació d’esclaus a l’illa caribenya de Granada. El contingut d’aquesta carta mostra que Hume facilita la compra intervenint com a mediador i fent un préstec monetari a un dels principals inversors. Les opinions racistes expressades per Hume fa més de dos-cents anys i la seva contribució al manteniment de l’esclavitud, han estat determinants perquè la Universitat d’Edimburg, el setembre del 2020, decidís canviar de nom l’edifici del campus conegut com a Torre David Hume, després d’una forta campanya de pressió organitzada pels mateixos estudiants i membres del moviment antiracista Black Lives Matter.
