La filosofia hauria de fer-se viral

Vaig començar a teixir aquest bosc de paraules amb una crida a la filosofia, ara voldria acabar l’any vindicant-la una altra vegada. La manera canònica de definir-la: “amor a la saviesa”, desig de saviesa, amaga una actitud, un nomadisme. La filosofia va néixer com una pràctica de vida, no com un discurs o una construcció teòrica, sinó com una via de transformació d’un mateix a través del diàleg, de la meditació, de la contemplació, de l’examen de consciència.

Els cínics, els epicuris, els estoics foren escoles de vida, que posaven en joc la filosofia per aprendre a ser en comú, per aprendre a habitar el seu present i a percebre’l d’una manera que boicotejàs la utilitat i que qüestionàs el sentit comú. Foren escoles que es preparaven per a la mort, indefugible, així com per a la vida amb els altres, per estar atents i oberts a l’alteritat.

Segons els savis antics, viure plenament és viure atents. Viure atents significa viure a l’aguait del present, fer-se càrrec de les relacions que teixeixen les nostres vides, tenir cura de la pròpia experiència. Però el nostre món és molt poc propici a la vida atenta, a la vida plena; els estímuls ens bombardegen i ens forcen una mirada automàtica, frenètica, distreta, que no pot aturar-se, perquè els reclams són infinits i els volem temptejar tots. Aquesta estimulació que ens distreu i ens hiperactiva ens fa impotents per a la vida plena.

I potser perquè intuïm aquesta saturació, aquest desconhort, alguns anuncis s’han fet virals aquest Nadal, quan ens suggereixen que posem el telèfon dins una capseta i sopem atents, quan ens diuen que desconnectem per viure plenament. Però el que no ens diuen aquests anuncis, que cerquen l’emoció ràpida, és com resistir l’automatisme, com combatre la distracció, com posar en pràctica la mirada atenta, l’atenció en els altres i en nosaltres mateixos.

Qui sap si repensar i actualitzar la idea de la filosofia com a forma de vida té un valor subversiu, una importància incòmoda, avui que consumim el pensament des de les trones altes de l’erudició, i citam i especulam, lletraferits; mentre anam a cercar per altres bandes les brúixoles del viure bé, del viure millor, del sobreviure. I és que quan la filosofia abdica de la seva funció com a pràctica de vida, quan la desterram als entorns freds de l’acadèmia, deixa un espai buit que s’omple de banalitats, d’emocions fàcils, d’inconsciència estèril, de docilitat. Com si la filosofia fos aliena a la vida, com si ens mancassin els paranys de l’autoajuda per saber viure.

La filosofia, entesa com a pràctica de vida, és precisament una manera d’estar atent als altres, a nosaltres, a la diferència. És una mirada que qüestiona el sentit comú, que no assumeix la normalitat imposada, que ens permet redibuixar constantment les relacions amb un mateix i amb els altres. Potser no volen dir altra cosa les paraules que ens ressonen des de la profunditat de l’univers d’Aristòtil: “la filosofia naix de la capacitat de meravellar-se”, és a dir, de la capacitat de mirar el món d’una altra manera, d’una manera atenta, per viure plenament, per resistir els embats de la normalitat.