PalmaEn el món antic la pobresa era vista com una desgràcia de la fortuna, una fatalitat, un caprici del destí, una situació normalitzada i irreversible que s’havia d’acceptar amb resignació. Segons Sòcrates, la pobresa era una virtut que havia d’acompanyar el filòsof al llarg de la seva vida, en la recerca de la felicitat. Els cínics posaren en pràctica les idees de Sòcrates vivint en la pobresa perquè així se sentien més lliures i estaven més a prop de la felicitat. La idea de pobresa voluntària dels cínics va ser recuperada pel cristianisme, com un camí de salvació, inseparable de l’adopció d’un estil de vida auster de renúncia als béns materials i als plaers corporals. El pas al món modern va suposar la introducció de noves concepcions sobre la pobresa, associades a l’ètica, l’economia i el treball. John Locke i el seu liberalisme polític interpretaren la pobresa des d’un enfocament ètic purità, atribuint la seva existència a deficiències morals i a la incapacitat dels pobres per comportar-se racionalment. El liberalisme polític ha defensat la necessitat de tractar la pobresa econòmica de manera individual a través de la caritat i l’almoina. La pobresa també ha estat entesa com un estat biològic d’extrema necessitat. Des d’aquest punt de vista, els pobres són aquelles persones vulnerables que no poden sobreviure per si mateixes i que depenen de la voluntat i la solidaritat dels altres. Kant i els filòsofs de la Il·lustració varen confiar en el progrés humà i en la capacitat racional per sortir de la pobresa, a la vegada que reivindicaren la igualtat de drets. Finalment, Marx i el marxisme transcendiren l’escenari polític liberal amb la idea que la pobresa és un problema social i estructural que cal erradicar.
A l’actualitat hi ha forces econòmiques i polítiques poderoses que pretenen eliminar de l’agenda política la lluita contra la pobresa. Cada vegada semblen més llunyans els temps en què combatre la pobresa era una causa justa i universal. Avui ser pobre és una ofensa social, una provocació i un motiu suficient per ser odiat i colpejat. Els pobres han deixat de ser invisibles als ulls dels altres. Les societats opulentes ja no es conformen d’excloure els pobres de la vida pública, ara toca també odiar-los. La filòsofa Adela Cortina es refereix a aquest nou sentiment de rebuig al pobre amb el nom d’aporofòbia que significa fòbia al pobre. Cal explicar bé la contribució de la concepció neoliberal del món a la formació d’aquest sentiment tan negatiu. Segons el neoliberalisme dominant, la pobresa ha deixat de ser una fatalitat natural i ha passat a ser exclusivament una responsabilitat individual, més concretament, el resultat d’una biografia fracassada, la suma d’una cadena finita de decisions equivocades, irreversibles i que no es poden explicar ni justificar recorrent a cap circumstància geogràfica, social o familiar. La pobresa ha deixat de ser un estat transitori i s’ha convertit en una identitat al marge, definida per la seva proximitat amb la mort. Els pobres desposseïts dels mitjans de subsistència són els ‘no ningú’ del poema d’Eduardo Galeano, els condemnats econòmicament i políticament a deixar d’existir.
Globalització econòmica
Segons el sociòleg Zygmunt Bauman, la globalització econòmica, incontrolada políticament, fabrica humans residuals, prescindibles, sense valor ni utilitat, substituïbles, amb vides supèrflues i improductives i relacions inviables. Els ‘no ningú’ de Galeano són els ‘humans residuals’ de Bauman, uns i els altres ja són multitud gràcies als efectes de la crisi financera i la fallida de l’estat del benestar. La crisi i les retallades han empobrit les vides i normalitzat la inseguretat existencial i a la vegada han despert la por a la pobresa i la por als pobres, entesos com a gorrers i rivals en la disputa per les ajudes i els recursos estatals, que cal alimentar i sostenir col·lectivament. La crisi ha estat l’excusa perfecta per aplicar polítiques xenòfobes i proteccionistes que s’han sumat a les reaccions defensives de la ciutadania contra els més dèbils.
Els partits d’extrema dreta promouen el rebuig als pobres, especialment als immigrants i refugiats econòmics, exercint una violència verbal que no es fonamenta únicament en la seva condició d’estrangers, en les diferències culturals, sinó que fa especial incidència en el fet que són pobres i, per tant, en la seva incapacitat d’oferir res valuós econòmicament a canvi de l’acollida i l’hospitalitat. El discurs de la por considera els immigrants incapaços d’integrar-se i generar riquesa, ni de contribuir al sosteniment dels serveis públics, en una societat que valora les persones pel que tenen i per la seva capacitat d’adquirir, intercanviar, donar i rebre. Els immigrants econòmics són rebutjats definitivament, perquè no són rendibles ni poden ser bons consumidors i sense consum, no hi ha existència. És important deixar anotat que l’odi als pobres no és una actitud exclusiva de l’extrema dreta, sinó que és un mandat dels votants de dretes i d’esquerres que està posant a prova la salut de la democràcia.
Els sentiments tradicionals de vergonya i mala consciència cap als pobres han estat reemplaçats per l’acció policial que persegueix els immigrants i estrangers com si fossin terroristes que amenacen el benestar i la convivència del conjunt de la població. La creença en l’existència d’una connexió criminal entre demandants d’asil i terrorisme ha intoxicat l’opinió pública i ha impulsat necropolítiques o polítiques de la mort que neguen als pobres el dret a existir o els condemnen a una existència zombi, a la mort política i civil.
Internet i les xarxes socials han esdevingut el mitjà ideal per expressar l’odi cap als pobres anònimament, facilitant així traspassar la frontera imaginària d’allò políticament correcte, que anteriorment es mantenia en la privadesa. Els altaveus digitals usats contra els pobres permeten dir tot el que es pensa, sense pensar gaire en allò que es diu. L’autocensura que impedia manifestar públicament actituds racistes o xenòfobes ja no funciona i les crítiques a les impostures acaben reforçant aquells que les pronuncien. L’exposició pública a la crítica, sota la capa protectora de la llibertat d’expressió, proporciona dosis de satisfacció, plaer i companyia, especialment quan les impostures són viralitzades, i per tant comentades i contestades.
Vèncer l’aporofòbia
Una primera passa per vèncer l’aporofòbia consisteix a combatre la passivitat i la desmemòria, pensant en les experiències d’exclusió i les injustícies viscudes o heretades ocultes en la memòria. Fent memòria es pot despertar algun tipus de simpatia cap als altres que permeti posar-se en el seu lloc. Però la memòria personal és insuficient per alçar-se eficaçment contra la indiferència i l’odi. Cal, a més, transformar la memòria personal en col·lectiva perquè només creant vincles comuns es podrà construir un camí d’esperança cap a una humanitat sense exclusions. Finalment, s’ha d’actuar per convertir la memòria en història, sent intolerants amb els intolerants, erradicant les causes de la desigualtat.
