L’Òscar Ideesnoires va quedar molt intrigat pel nom de les tres germanes, de les quals no havia sentit a parlar mai. “Com ha dit que es diuen aquestes dones, senyor Bonastre?”, també la Lleona va sentir molta curiositat. Pel que fa a qualsevol possibilitat de desperfecte humà, la nostra tafaneria no coneix límits. Aquesta és la causa principal de l’èxit dels autors moralistes, des de La Bruyère a Cioran, passant per Joubert. Terriblement sensibles per tal de suportar els caràcters humans i els costums de la gent (unes vegades vestits d’èpica, d’altres destrossats pels vicis), aquests pensadors sucumbeixen dins la tempestat de la història i lluiten per explicar-ho d’una manera brillant, és a dir, que els salvi, mentre s’hi ofeguen. ¿Era el senyor Bonastre un autor moralista francès? No, perquè ell era de Sistrells, malgrat que ja feia molts anys que no hi vivia. ¿S’havia ofegat, doncs, el senyor Bonastre en la seva història particular? Sí, però com que allò li va passar al començament, quan era petit, hi estava molt acostumat i ja no en feia cas. “Em deixeu parat! No vull dir a l’atur sinó estacionari! ¿Així que no coneixeu la Palaia, la Maire i la Llobarra? Són les filles de l’amo dels queviures que hi havia a la plaça de les Heroïnes de Girona, on hi ha el parc. Aquella botiga tenia un bacallà molt bo. I a l’amo li deien el bacallaner solitari. Ara no m’enrecordo del seu nom de veritat. Potser mai ningú l’ha sabut”.
Mentre el senyor Bonastre contava aquesta història, el veí sense cap mirava horroritzat l’os plantat que tenia l’Òscar al menjador. “De manera que aquestes són les filles del bacallaner solitari”, el veí escaparrat el va interrompre per reincorporar-se a la realitat, si és que tot això era més real que l’animal dissecat, i el senyor Bonastre l’hi va ratificar: “Això mateix estava dient, que aquestes tres dones són les filles del bacallaner solitari”. La Lleona va intervenir un altre cop: “Qui ho hauria dit! Les tres dones són les filles del bacallaner solitari”. Desconcertat per l’estranyesa de la Lleona, el senyor Bonastre li va preguntar què veia d’extraordinari en aquell fet. “No sabria pas dir-l’hi, perquè tampoc conec l’home. Era només per parlar”. El senyor Bonastre va raonar que tot això passava al món perquè al principi va ser la paraula. Mal començament. Podria dir-se que vàrem tenir en sort un Creador d’aquells de diuen, diuen, diuen... Potser si el Creador hagués donat un cop a la taula per dir fets i no paraules, l’univers aniria d’una altra manera. Encara que donats els fets...
