Una filla de la revolució al·lèrgica a la ideologia

Barcelona“Quan era petita no podia prendre Coca-Cola perquè era una beguda imperialista americana, i tampoc em deixaven veure les pel·lícules de Walt Disney”, explica Laurence Debray, filla de la historiadora i antropòloga Elizabeth Burgos i l’assagista Régis Debray, un dels intel·lectuals d’esquerres més importants de França durant les últimes cinc dècades. “Els pares vivien influïts per grans ideals, però mai no em van explicar quin havia sigut el seu paper a la Cuba i la Bolívia dels anys 60 -admet-. Va arribar un moment en què vaig necessitar indagar en aquests punts foscos tot i que sabia que ells no col·laborarien, perquè ni l’un ni l’altre han volgut divulgar mai les seves intimitats”.

De la necessitat de furgar en la “petita història” d’Elizabeth Burgos i Régis Debray n’ha sortit Hija de revolucionarios (Anagrama, 2018), unes “memòries familiars” que van fer enfadar el pare. “Em va demanar que n’eliminés algunes parts i em va costar molt fer-li entendre que no era un llibre contra ell, sinó per a mi”, assegura. Laurence Debray va néixer el 1976 a París en un entorn privilegiat: Jane Fonda li va regalar una manta que es va convertir en la seva peça de roba preferida i Simone Signoret li va ensenyar a rentar-se les dents i a posar-se perfum. El pare no deixava de viatjar a països com Cuba i Nicaragua, “on va arribar amb el seu uniforme de guerriller l’endemà de la victòria dels sandinistes”. La mare se l’emportava a tot arreu on podia: a sopar a casa d’amics, a una recepció oficial a l’ambaixada o a les classes de la universitat. “Fa quatre anys, quan va sortir la traducció de la biografia que vaig escriure sobre el rei Joan Carles [Alianza], un periodista em va demanar quin havia sigut el paper del pare en la delació del Che -diu-. Evidentment, a casa ningú creia que jo n’hagués d’estar informada”. Després de passar una llarga temporada a Cuba -on s’havia convertit en una de les persones de confiança de Fidel Castro-, Régis Debray havia marxat a Bolívia per participar en la guerrilla comandada pel Che Guevara. El 20 d’abril del 1967 va ser detingut i empresonat a Camiri. “Hi va passar quatre anys -recorda l’autora-. ¿En què pensava, el pare, quan va agafar les armes i es va endinsar en aquelles muntanyes on no hi havia res, amb l’únic objectiu de salvar el món? ¿Com va poder aguantar tant de temps entre reixes sense tornar-se boig?” Laurence Debray creia que després de publicar Hija de revolucionarios rebria alguna resposta, però no va ser així. “No hi ha hagut diàleg amb ells: ha sigut decebedor”, reconeix.

De Cuba a Califòrnia

A més de mostrar les investigacions que desmenteixen que Régis va col·laborar en la captura del Che, “que va acabar morint com un heroi i es va convertir en la figura crística de l’esquerra revolucionària”, Debray mostra episodis de la seva pròpia infantesa. Un dels més extrems va ser l’estada al “campament de joves pioners comunistes de Varadero l’any 1986”, quan només tenia 10 anys. Allà li van fer un curs intensiu d’instrucció militar, on havia d’aprendre a disparar amb un fusell tan llarg com els seus braços. “Després d’aquell mes a Cuba em van enviar un mes a Califòrnia, en un lloc molt chic ”, diu. La filla de pares revolucionaris assegura que ha quedat vacunada de per vida en relació als grans ideals. “Soc al·lèrgica a la ideologia -admet-. Puc fer política en la meva vida quotidiana, com ara vetllar pel medi ambient, però seria incapaç d’entrar en un partit i obeir a ningú com van fer ells”. Després de passar comptes amb el passat familiar, Laurence Debray prepara un assaig sobre Veneçuela, on carrega contra el chavisme. “No entenc aquells francesos que, tenint la vida assegurada, es posen a favor de la revolució veneçolana -diu-. Aquesta mena d’impostura em subleva”.