FESTES DE LA MERCÈ

Seguint el flautista d’Hamelín (a la Ciutadella)

El parc concentra les arts de carrer, amb Beirut de protagonista

Proyecto X és un espectacle fruit d’un muntatge treballat a la Fira de Tàrrega. La companyia anima el personal, d’allò més variat, a seguir-los per la Ciutadella, a anar jugant i picant pilotes i cubs inflables. Vestits d’esport, amb xiulet i ulleres de soroll -una manera encara eficaç de cridar l’atenció i fer seguir el líder-, els comediants fan moviments compassats a la banda de la Ciutadella que dona al Parlament. Aleshores és inevitable pensar en l’escenari polític. Fins i tot és inevitable preguntar-se si hi ha -cada vegada més arrelada- una política que es fa a còpia de seguir el que dicta el xiulet. Però no, ara no parlem de política.

Som a les Festes de la Mercè, al festival d’arts del carrer que es fa a la Ciutadella, i petits i grans també se n’obliden. És molt curiós comprovar la quantitat de gent diferent que s’anima a picar la pilota i fer-la passar a l’altra banda. El joc ho activa tot i aquesta companyia ho sap bé, perquè el públic la segueix com si fos el flautista d’Hamelín. Cal, això sí, vigilar: els xàfecs del matí han deixat uns bassals que són una temptació per als petits. “No saltis, que t’embrutaràs tota”, ha d’avisar una mare, amb to d’haver-ho fet més d’una vegada al llarg de la tarda. I pam, esclar.

La Ciutadella convoca una mixtura de parròquia: turistes i famílies; parelletes i adolescents; gent gran i avis que s’estrenen; una mica de top manta, venedors de globus (n’hi ha un clavat al senyor vestit del Barça que feia tocs amb la pilota a la Rambla) i percussionistes africans que hi posen la seva banda de música. Tot es barreja.

També es barregen els àpats. Quarts de sis de la tarda és l’hora de fer unes braves, un gelat, una cervesa o un cafè. Indistintament. I sembla que aquesta barreja es mantindrà tota la tarda, veient la quantitat de food trucks que conviden a aturar-s’hi. Tots de menjars tant d’arreu que ja saps que són d’aquí (Asian Food, Dos Boludos...), i fins i tot hi ha un muntatge que juga amb les safates de menjar, rodejat de públic.

Beirut és la ciutat convidada d’enguany i té representació també a la Ciutadella, plenament consolidat com a espai per badar i menjar i deixar-se portar, que vol dir trobar-se constantment amb possibilitats de parada. Com un taller de dansa que fan una parella d’una dona i un home -Alexandre Paulikevitch- amb moviments que resulten magnètics i sensuals i es converteixen en la paradeta ideal després d’agafar alguna cosa per menjar.

Si les arts de carrer són sovint l’exponent màxim de l’efecte flautista d’Hamelín -tornem a deslligar-lo de la política-, hi ha espectacles de vespre que responen a la mateixa lògica. És el cas del multitudinari correfoc, que se serveix -una vegada més- de l’atracció ancestral del foc per assegurar l’èxit i el poder de convocatòria.

Atraccions i gadgets per als més petits entretenen les famílies a la Ciutadella. També hi ha lloc per a la consciència ecològica, a través d’un laberint fet d’envasos de plàstic, per part del “col·lectiu artístic anònim Luzinterruptus” (així es fan anomenar i així ho anoto). A l’entrada del parc, l’espectacle Electro 28 -muntatge austríaco-català- crida l’atenció a través de figures d’animals. Ara un cavall interpel·la el públic, ara un gos és qui ho fa, mentre algú de l’organització reparteix seients per als nens que seguin a terra (tot a punt per evitar rascades al segle XXI!).

¿Qui diu que les arts de carrer són només per als petits? Un cop d’ull ràpid i la pregunta queda refutada. Potser tothom té una mica de necessitat de creure en un flautista d’Hamelín.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF