OBSERVATORI

Fi de festa

Demà encara es podrà veure al teatre Principal la darrera representació de l’òpera que tanca la temporada

Teatre Principal.- Demà encara es podrà veure al teatre Principal la darrera representació de l’òpera que tanca la temporada, una temporada que començà prou bé amb Les noces de Figaro, amb Simón Orfila en funcions del personatge que dona nom a l’obra, i Yi-Chen Li com a directora musical de l’esdeveniment. Després arribà El reloj de Lucerna, de la mà de José María Moreno, una anècdota necessària però, realment, tan sols això. El desastre arribà amb Werther, però per deixar clar que un mal moment el pot tenir qualsevol arriba aquesta Norma, que casualment també és un muntatge que arriba de Nàpols, ciutat arrelada a Mallorca per antonomàsia i que d’alguna manera havia d’arrodonir una temporada, si més no, estranya. Així va ser amb el teatre pràcticament ple de gom a gom, cosa que no havia succeït amb el Massenet, com si el públic tingués un sisè sentit que l’avisàs d’allò que li podia venir a sobre. Norma era un repte, per les múltiples referències que sens dubte pesen sobre la protagonista, per a l’ocasió interpretada per Yolanda Auyanet, que es va reservar en el Casta Diva. És a dir, va fer una interpretació de la famosa cavatina que es pot qualificar de correcta, sense estridències ni abellimentos, que sens dubte eren un risc que no va voler assolir, en un gest d’intel·ligència, perquè tant a Fine al rito com a Ah! Bello a me rito, que venen tot seguit, com si es tractàs d’un tour de force, va mostrar les seves credencials, anb tots els ornaments possibles i expressivitat manifesta. Per la seva banda, Pollione el va interpretar Sergio Escobar, que va anar de menys a més a mesura que avançava la funció. Escàs de fiato al principi, insegur a les apoggiatures, va anar escalfant la veu, fins que donà potència i, sobretot, credibilitat al personatge, que no és fàcil, per la senzilla raó que la història del romà i la sacerdotessa no passa de ser una tòpica crònica d’una infidelitat. Però, sobretot, el que no s’aguanta argumentalment i no és fàcil de resoldre escenogràficament és la maternitat clandestina de la protagonista.

Bona nota

Tot i això, la representació va tirar endavant i amb bona nota. Gran part del mèrit correspon a Andrés Salado, el director musical, fluït i consistent, discret i omnipresent, com ha de ser. De la mateixa manera el cor va estar més que correcte, contundent quan era necessari i al mateix temps amb delicadesa i suavitat. Pel que fa a la posada en escena, no vaig entendre que la màxima vestal de la tribu gala visqués entre runes, estèticament molt reeixides, cert, però que no casen amb la seva condició social. Aconseguit també el decorat projectat al fons de l’escenari. Espectacular, fastuós, però una mica excessiu i que no es correspon massa amb el que passa al davant, però en qualsevol cas no molesta i dona vistositat a l’espectacle. Bona fi de festa.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF