Teatre Mar i Terra.- El sisè torneig de dramatúrgia va tornar a mostrar l’excel·lència dels nostres autors. No sé si és que els ‘ferreters’ trien molt bé o és que tenim un planter que no mereixem els espectadors. O ambdues possibilitats, però el que és cert i segur és que la qualitat d’aquesta darrera edició ha tornat a convertir el ferro en metall preciós. Alquímia en estat pur. Un altre cop. I un altre cop l’elecció d’una guanyadora/guanyador no va ser una tasca gens senzilla, sempre que no fossis parent, amic o company de feina d’algun dels gladiadors. Una circumstància que no abaixa ni poc ni gens el nivell de la contesa, aquesta primera passa cap a la Temporada Alta gironina, que marca el camí cap a Buenos Aires, on ja han deixat la seva empremta Marta Barceló i Laura Gost i on no hi valen verbes. El dia de la final, Josep Orfila, brillant mestre de cerimònies, quan anunciava els dos guanyadors de la semifinal, va significar que Lluqui Portas, amb Joy Speed, tot i haver quedat eliminada en la ronda anterior, ja havia rebut una oferta per fer pujar a l’escenari el seu text. Que sigui prest. Mar Pla i Xavi Uriz eren els dos finalistes. Va guanyar la primera i el seu Mami-Fera, mostrant ja amb el títol enginy i imaginació, i que varen llegir, i alguna cosa més, Roger Coma i Toti Fuster. Un retrat molt acurat, precís, de traç fi, amb moltes llums, tantes com ombres, sobre la maternitat-paternitat primerenca d’una parella a punt que la vida els capgiri tots els valors, el comportament, les prioritats i el sentit de la seva relació. No sobra ni hi manca res, el ritme és fluid, envant i enrere, perquè tot s’entengui millor, perquè res no quedi a l’atzar, rubricant a la perfecció un final obert, inexplicable, autèntic. Per l’altre cantó, Layla en el parc, de Xavi Uriz, amb Abert Prat i Margalida Grimalt com a protagonistes, multiprotagonistes (Maria, Max, Sandra, Fulgencio, Karim…) d’aquesta alambinada tragèdia. Un escandall d’existències gravades al mur de la vida a sang i foc. Complex, exigent, sense poder perdre ni un minut d’atenció, ni de tensió, per poder seguir la història, les històries, els personatges, que es van succeint amb tanta força com contundència; tanta, que resulta del tot impossible decidir quina era la millor. Una meravella, aquesta sobredosi de talent. Nostre.
Teatre Principal.- “Tan sols estar assegut dins un teatre i tot just escoltar l’orquestra afinant els seus instruments, ja estic completament fora de mi”, deia Mozart de camí cap a Munic l’any 1777, quan faltaven tres anys perquè li encarreguessin la seva primera òpera, Idomeneo, que demostra la seva gran passió per aquest gènere. Bona idea, per tant, aquest concert al teatre Principal de Palma, en el qual la soprano Felicitas Fuchs, acompanyada per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, interpretaren les obertures de sis òperes de Mozart: La clemenza di Tito, La nozze di Figaro, La finta giardiniera, Cosí fan tutte, Idomeneo i Don Giovanni. De cada una d’elles, tot seguit la soprano interpretava alguna de les àries més conegudes. El resultat final no va superar les altes expectatives, tot molt pla, sense color ni arestes, com si l’escenari s’engolís tots els matisos.
Auditòrium.- El setè concert de la Temporada de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, repetit a Manacor, era d’aquells per sucar-hi pa, amb Jonathan Cohen al capdavant, i en el teclat en la primera peça del programa. La primera peça, sis contrapunts de Johann Sebastian Bach corresponents a L’art de la fuga, que no és altra cosa que un compendi d’entremaliada perfecció, una conjunció d’elements que conformen un immens collage tan estricte com complicat. Tant, que quan va aparèixer alguns varen dir que es tractava d’un estudi i no una composició per ser interpretada. Amb posterioritat, aquesta teoria se’n va anar en orris i L’art de la fuga va passar a ser estel·lar quan s’interpreta Bach. Cert que hi ha qui diu que perquè tot tengui sentit s’han d’interpretar les quinze peces que formen el BWV 1080 que no va poder acabar el cantor. Sigui com sigui, i ja que la veritat absoluta no existeix sempre que no sigui personal i intransferible, la Simfònica va iniciar el concert amb sis dels quinze contrapunts, en la transcripció per a quartet de corda de Hermann Diener. Un aperitiu, amb Jonathan Cohen al clavecí, que si va dir ver no va brillar com cal, perquè l’orquestra l’engolí sense contemplacions.
Haydn va completar aquesta primera part amb la seva molt coneguda Simfonia núm. 94 en sol major. La sorpresa, tan alegre com bella, tan complexa com elegant. Una subtil i gens ampul·losa recreació, tot i que eficaç, que d’alguna manera va marcar el camí de la instrumentació simfònica. Una delícia que no deixava de ser l’antesala de l’estrella de la funció. I l’estrella era Alina Pogostkina i el seu Camillo Camilli de 1752, com diu al programa de mà, per interpretar una obra cabdal com és el Concert per a violí op. 64 en mi menor de Felix Mendelssohn. Una composició molt elaborada, precisa i preciosa. Sis anys va trigar a donar per acabat aquest altre cànon de perfecció que ja marca territori des dels primers compassos: comença amb el violí sol, continua amb tot un seguit d’alternances de tonalitats, juntament amb un torrent d’arpegis, dobles cordes… una cadenza antològica, textures de tots els colors. Una meravella.
