Publicitat
Publicitat

75 ANYS DELS BOMBARDEJOS DE LA GUERRA CIVIL

"Els ferits per les bombes arribaven a cabassos"

Dora Serra va descobrir com van ferir el seu pare el març del 1938 llegint l'ARA

"Amb el meu avi vam anar a l'hospital. La mare era amb els meus germans a Vilafranca. Recordo que hi vam anar amb tramvia, i que ens van fer baixar perquè tornaven a bombardejar. Finalment vam arribar a l'hospital dels infecciosos, que era darrere el parc de la Ciutadella. Els ferits arribaven a cabassos. No ens deixaven entrar i ningú ens feia cas. El meu avi i jo ploràvem. Finalment, un infermer es va apropar i em va dir que em deixava entrar si li prometia que no obriria els ulls fins a arribar a l'habitació del pare. Ho vaig fer. Una promesa és una promesa. Pel camí només sentia gemecs i crits, molt de soroll, hi havia molt de tràfec. Finalment, vaig arribar a l'habitació i vaig abraçar el meu pare. Ell plorava i jo també". Dora Serra tenia 10 anys el març del 1938. El seu pare era bomber. Es deia Domènech Serra i diumenge passat el seu nom va sortir publicat a l'ARA. Era un dels herois que el diari va decidir rescatar de l'oblit i que el 16 de març del 1938 no va dubtar ni un moment a sortir a rescatar ferits, malgrat que no estava de guàrdia.

Expulsat per roig

En el comunicat dels bombers que va localitzar l'historiador i bomber Marc Ferrer a l'Arxiu Històric de Barcelona hi consta que Domènech Serra era un bomber que, quan va caure una bomba a quarts de dotze de la nit el 16 de març -començaven tres dies de bombardejos intensos de l'aviació feixista italiana-, va córrer fins al número 331 de Consell de Cent. Allà, segons el comunicat, li va caure un enderroc al peu.

Dora no sabia com s'havia ferit el seu pare fins diumenge passat. Ho va descobrir llegint l'ARA. Recorda molt bé aquell dia a l'hospital: "Mentre el meu pare m'abraçava no deixava de repetir-me que estigués tranquil·la, que l'endemà mateix ja aniria cap a casa". Així va ser. "El peu del meu pare es va curar i l'ungla del dit gros sempre va ser estrafeta i dura com una pedra. Se l'havia de tallar amb unes alicates. Els néts sempre li volien veure el peu", encara recorda somrient.

"El gener del 1938 van cridar el pare a files. La guerra ja estava perduda. No li van donar ni uniforme, només un fusell. A ell i altres bombers els van ordenar que destruïssin els ponts perquè no poguessin passar els nacionals. Ell no volia i es va escapar. Va acabar a Núria i es va quedar allà quan tots els militars republicans van marxar. Quan van arribar els nacionals, el meu pare i altres companys van hissar la bandera blanca. Li van donar un aval com a defensor de Núria i no va anar a la presó", explica Dora Serra. Mesos més tard, però, un veí el va denunciar per haver servit en les milícies roges. A Domènech Serra el van expulsar del cos de bombers. Tenia només vuit dies per demostrar amb testimonis i documents que era apolític. Ho va fer i llavors el van readmetre.

Un atac de cor en ple incendi

"Ho portava a dins, una vegada que tampoc no estava de guàrdia, va caure una nena en una bassa i ell es va treure la roba i es va llançar a salvar-la", diu Dora. "El 1960 apagant un foc va tenir un atac de cor, va continuar com a bomber però fent altres feines. Fins i tot el vam enterrar amb l'uniforme de bomber", explica.

La de la Dora no és l'única carta que ha rebut l'ARA després del reportatge especial que va dedicar diumenge passat als 75 anys dels bombardejos de la Guerra Civil. Hi ha moltes històries. Moltes persones que recorden amb tot detall com van ser aquells dies de març en què la capital catalana es va convertir en un banc de proves. Van ser tres dies de terror aeri. Mussolini volia castigar Barcelona i va ordenar un atac esglaonat. Van morir un miler de persones.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF