La feminitat transformadora i una reflexió sobre l'amor

Cap de setmana internacional al Temporada Alta. La companyia argentina Piel de Lava presentava una divertida comèdia sobre el poder transformador de la feminitat, i l’italià Pippo Delbono, una reflexió poètica sobre l’amor sota els acords del fado portuguès.

El gest del Carlos (exultant Pilar Gamboa, a qui vam conèixer a El tiempo todo entero) a l’escena final de Petróleo rubricava el canvi experimentat pels miners d’una explotació petroliera a la Patagònia. El Carlos deixava sobre la taula del contenidor on els quatre miners compartien vida, solitud, fred i silenci el seu atribut sexual masculí després de calçar-se unes lluïdes sabates de taló. La superioritat del mascle es transformava en l'acceptació de la part femenina i amb això despertava la tolerància, la tendresa i l'alegria. El Carlos, pilós exemplar de les actituds del mascle primari, entrava en el joc que sense cap mena de pressió havia introduït en el grup el nouvingut Palladino, Palla, amb el seu abric de pells comprat a Xile, tan abrigat com femení. Aquest noi intel·ligent, format, curiós, fins i tot derrotava el Carlos en un pols.

Quatre miners interpretats per quatre excel·lents actrius (Elisa Carricajo, Valeria Correa, Pilar Gamboa, Laura Paredes) en una simpàtica i verborreica comèdia sembrada d’humor textual i gestual saludat amb entusiasme pel públic que havia exhaurit les localitats. Una proposta fresca i desimbolta. Li sobren minuts, però representa el bo i millor d’un teatre argentí capaç de sorprendre i entretenir i que et parla de tu a tu.

Parlar d'amor és parlar de dolor

Els espectacles de Pippo Delbono neixen d’ell, viuen amb ell i moren amb ell. Que Amore surti de la col·laboració amb el teatre portuguès i que l’espectacle circuli pel fado no vol dir que Delbono deixi de mirar-se al mirall i aboqui a l’escenari el seu imaginari. A la visita anterior al Temporada Alta (La gioia, 2020) erigia un mausoleu a la memòria del seu col·laborador Bobo, una mort que encara li remou les entranyes. Parlar d’amor és parlar, doncs, de dolor. I el fado li va d’allò més bé. A l'obra sentim les veus de dos acreditats fadistes, una guitarra, una ballarina i la veu profunda, personalíssima, de Pippo Delbono amb un impressionant sentit del tempo, assegut al final de la platea, davant de la taula de llums, micròfon en mà.

Hi ha textos de poetes portuguesos i de Rilke que omplen un espai vermell tancat on creix un arbre mort. No pujarà a l’escenari fins al final per ajeure's sota l’arbre i adormir-se. Una madona abraça el Gianluca, amb qui el Bobo feia sempre els números de clown. Una festa de màscares. Amor en blanc i vermell. I dolor, força dolor. Si La gioia era un poema dramàtic, Amore és poesia i cada escena un vers lliure. La proposta d’un viatge sensorial i sentimental. El més íntim de Pippo Delbono i que tothom pot viure a la seva manera. Perquè sobre l’amor, tothom, o gairebé tothom, hi té alguna cosa a dir.