PalmaTrui Teatre.- El Concert per a piano núm. 22 en mi bemoll major, de Wolfgang A. Mozart, és una de les múltiples obres majúscules del compositor de Salzburg. Un home a qui el seu pare quan era un infant presentava com “el nen prodigi amb una miraculosa facilitat per a crear”. Un home que cada passa que feia, cada composició que presentava, ens ha arribat sempre amb una llegenda afegida. Naturalment la kegel 482 tampoc no és una excepció. Conten que quan la va interpretar per primer cop, a la Tonkunstler-Societät, la tinta de la partitura encara no s’havia acabat d’eixugar. Va ser ell qui la va interpretar, com no podia ser d’altra manera, i és molt probable que la dirigís Antonio Salieri, qui també aquest mateix dia i al mateix lloc havia dirigit l’oratori Esther, de Carl Ditter von Dittersdorf. Eren els temps de màxima esplendor, maduresa i amplitud com a compositor i no menys com a virtuós del pianoforte. Una bona prova és aquest alambinat concert amb el qual Till Fellner es va encarregar de mostrar un bon catàleg de les seves virtuts i totes, absolutament totes, les de la composició. Ho va fer acompanyat per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears dirigida per Joji Hattori i exhibint una incontestable seguretat i delicadesa que fins i tot semblava fàcil d’aconseguir, contrastant des del misteri poètic d’unes melodies encisadores fins a la tensió de la tragèdia, sense deixar d’emfatitzar el traç del Mozart més sòlid i recognoscible d’anys enrere. Versatilitat, precisió i emocions, entre d’altres, que Tellner va desenvolupar amb tanta tècnica com sentiment. Un grapat de raons per les quals va rebre una merescuda dosi extra d’aplaudiments, que va retornar amb un subtil Liszt com a bis.
La segona part va ser per a la Simfonia núm. 6 Patètica. Una partitura amb la qual Txaikovski volia assolir la perfecció simfònica. No va agradar gaire el dia de l’estrena, amb el compositor al capdavant de l’orquestra. Va morir nou dies després. Tan sols en varen passar vint-i-un més quan es va tornar a interpretar com a homenatge funerari i llavors sí que va aconseguir tots els vistiplaus que se li havien negat feia tan poc temps. Coses que passen. Que el quart moviment fos un trist Adagio lamentoso no s’havia acabat d’entendre. Dijous tampoc, per això alguns varen aplaudir quan acabà el tercer, Allegro molto vivace, amb el qual Hattori i la Simfònica hi posaren molta, molta intensitat. Però el temps, que ho col·loca tot al seu lloc, ha convertit aquest final en una de les més malenconioses joies de la història de la música, culminada amb el suau murmuri dels contrabaixos i sense oblidar un pianissimos que el compositor va remarcar sobre la partitura –“escrita en un riu de llàgrimes”– com a pppppp.
Convent Sant Vicenç Ferrer.- “Comparat amb Bach, qualsevol músic, fins i tot el més dotat, parteix en desavantatge”, sentencia Paul Hindemith. Per altra banda, tenim la diversitat de sensacions que produeix escoltar el ‘cantor’ amb tants vessants com va transitar al llarg de la seva complexa existència. Diuen els que en saben que Bach va compondre molts concerts per a violí, dels quals tan sols s’han recuperat els tres que Olivier Charlier, amb Sebastià Pou i l’Orquestra de Cambra de Mallorca, dirigida per Bernat Quetglas, interpretaren diumenge al convent de Sant Vicenç Ferrer de Manacor, per inaugurar el Cicle de Música de Cambra Culturàlia. Aquest cicle constarà de tres concerts més. El pròxim, dia 28 de maig al Conservatori de Manacor amb Ramon Andreu, Maria José Gómez, Dmtry Struchkov i Magí Garcias, que interpretaran els quartets per a piano de Mozart I Brahms. El següent, una altra vegada al convent de Sant Vicenç Ferrer, dia 10 d’abril, l’Stabat Mater, de Pergolesi, amb Júlia Farrés-Llongueras, Hugo Bolívar i l’Art Vocal Ensemble. I per finalitzar, dia 11 d’abril, Jean-Pierre Dupuy intrepretarà obres de Cage, Boulez i Mestres Quadreny, a qui està dedicat el concert.
Olivier Charlier és garantia d’una bona interpretació, però també una bona prova del creixement constant de l’orquestra que dirigeix amb tanta elegància com vehemència Bernat Quetglas i que dona als seus músics una seguretat que es tradueix en passes de gegant en l’execució. La integral dels concerts de violí de J.S. Bach és, per una altra banda, un compendi de les virtuts i versatilitat del compositor en un lloc i amb un nombre de músics molt semblant als que interpretaven les seves composicions, fins i tot a la Thomaskirche de Leipzig. El més conegut és, segurament, el BWV 1042, en mi major, que s’inicia amb tres acords impetuosos, sòlids, amb els quals marca el tarannà de la composició, fins a arribar a un final bel·licós entre el solista i l’orquestra,.
Si el primer que interpretaren, el Concert per a violí en la menor, té menys ingredients però no qualitat que el que tancà la vetlada, el Concert per a dos violins en re menor, amb Sebastià Pou compartint protagonisme amb Olivier Charlier, resulta gairebé impossible triar un moviment per sobre d’un altre. Comença amb el duel de violins en el primer, un Vivace esplendorós, una lluita entre els dos violins d’una precisió sublim, combinada amb la delicadesa del segon i el rigor d’un tercer que tot plegat sols es pot qualificar de rodó. Bon concert.
