OBSERVATORI
Cultura 05/02/2017

Una felicitació i un bon berenar

i
Cristina Ros
3 min
Una felicitació i un bon berenar

Pensareu que ara és fàcil dir-ho, però us assegur que jo sabia o pressentia que Eren ells, la primera novel·la del poeta Carles Rebassa, no es quedaria només amb el premi Ciutat de Tarragona. En això no hi ha cap menyspreu a aquest certamen, sinó tot el contrari: el jurat té l’honor d’haver sabut descobrir-la i distingir-la entre tots els originals que s’hi presentaren. Aquesta setmana he vist confirmat el que pensava -i asseguraria que ho vaig dir en presentar-la a Esporles el passat mes de desembre- quan Eren ells i Carles Rebassa s’han enduit el Ciutat de Barcelona de literatura catalana, que no és poc. Si es valora la qualitat i la singularitat de la novel·la, tampoc no hauria de ser aquest el darrer reconeixement que se li faci.

Passi el que passi a partir d’ara, si no l’heu llegida i ho feis, sé ben cert que m’agraireu la recomanació i, sobretot, com jo mateixa ho he fet, agraireu a l’autor una obra que retrata com poques en la literatura universal la indefinida edat de l’adolescència, que ho fa des de la mateixa adolescència, sense judicis morals i amb un llenguatge treballat de manera exquisida, original, sense perdre ni una mica de la seva versemblança. Així, aquestes primeres línies volen ser una felicitació a Carles Rebassa i encoratjar-lo perquè continuï fent camí en la literatura que ens enriqueix.

Del berenar i de la fam

Hi ha tant de berenar en la gestió pública de la cultura que una no sap cap on girar-se. És com quan et posen tant de berenar davant que, de sobte, se’t talla la fam i dius prou. Aquesta setmana m’ha passat una cosa que feia molt de temps que no experimentava. Miraves o escoltaves el guirigall que s’ha format amb els premis Ciutat de Palma, quan de darrere te n’arribava una de més grossa i més greu de la Fundació Pilar i Joan Miró. Hi posaves l’orella i els cinc sentits quan, d’un costat, des del departament insular de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca s’aixecava la veu d’alerta. Però tampoc podies dedicar-li gaire atenció, perquè de sobte se’t venien a sobre els problemes d’Es Baluard o et contaven que a la Conselleria de Cultura del Govern es pot obrir un altre front de suspicàcies.

Seré més explícita i, fins i tot, tenint en compte que les notícies ja són conegudes, m’atreviré a assenyalar d’on crec que venen bona part dels problemes i alguna via de solució.

Si començ per qui aquesta setmana s’ha ficat amb les quatre potes en un fangar sense que li importàs, i em referesc al regidor de Cultura de Cort, Llorenç Carrió, és per dir que el problema, com tants altres dels que tenim, és no saber qui recomanes ni qui poses al teu costat. Carrió va definir com una opinió molt qualificada la del president del Círculo de Bellas Artes, Gaspar Sabater, instant a llegir un article que dinamitava l’exposició dels finalistes dels Ciutat de Palma, que organitzen la mateixa regidoria i, concretament, el patronat de la Fundació (a Liquidar) Palma Espais d’Art, del qual Sabater és un dels patrons considerats essencials per Cort. Ni al Círculo té tants fans el seu president, que als membres de l’entitat els pèls se’ls han posat com escarpres un parell de vegades. Un problema de patronat, el de la FPEA: polítics, partits, compromisos i servituds diverses.

També ho és en part, un problema de patronat, el de la Fundació Pilar i Joan Miró, amb servituds d’una altra mena. Publicats els resultats de la valoració de mèrits del polèmic concurs per cobrir la plaça de conservadora, les aspirants han vist confirmades les seves sospites. No tenen gaire espai per a l’esperança, si és que encara els en quedava alguna. La indefensió sentida durant el procés del concurs s’agreuja quan saps que a la Miró no li pot protestar ningú, que això té un preu molt alt. I Cort calla i paga.

Al patronat, en aquest cas d’Es Baluard, també ha apuntat l’Associació d’Artistes Visuals, que, des del meu punt de vista, equivoca l’ocasió, tot i que el tret vagi ben dirigit. En els calaixos d’Es Baluard deu dormir, si no s’ha triturat, un document que els patrons, de la majoria formada per l’anterior Pacte, el de Progrés, signaren l’any 2008 com a compromís amb les Bones Pràctiques. S’havia d’iniciar el camí per professionalitzar el patronat del museu, restant almanco l’absolut domini polític. Vuit anys han passat i ni aquells polítics ni els d’ara han fet res per canviar-ho. I sí, molts dels problemes que tenim venen de la politització dels òrgans de decisió de la cultura.

Sense espai per a més (en minúscules, que la cosa està plena de susceptibilitats), crec que farien un bon favor a la cultura els pactes d’esquerres si almenys amollassin algunes de les regnes i les confiassin als que en saben i hi tenen experiència.

stats