L'Escandall
Cultura 27/08/2021

Exultant Vicent

3 min
Concert de l’ADDA Simfònica amb el guitarrista Pablo Sáinz-Villegas, dirigits per Josep Vicent.

PollençaPollença.- Que Josep Vicent tornàs a l’illa per dirigir un concert resulta, si més no, entranyable, perquè ell va viure el que probablement va ser el moment més trist de la història de la Simfònica des d’Ahn Eak-tai. Que ho faci amb una orquestra jove, com és l’ADDA Simfònica, que va agafant nivell, prestigi i encara amb molt de camí per recorrer, és una bona mostra del seu tarannà i talent, que quedà palès amb l’energia que sempre transmet des de la batuta. El mateix que ja havia demostrat l’any i escaig que va dirigir l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, la qual el tal Bauzá, d’infausta memòria, va deixar tan escorxada que no tenia pressupost ni per comprar les partitures. No és una metàfora. Dit això, és clar que Vicent tenia un plus d’emoció, perquè pel que fa la intensitat sempre va sobrat. I així ho va fer saber a la concurrència, tot i que no feia falta perquè aquesta sensació la duia gravada al rostre i enregistrada en el to de les seves paraules. 

Va obrir la seva intervenció amb la Clàssica de Prokófiev, la Simfonia núm. 1 en re major, Op. 25. Una instrumentació lleugera, de melodia senzilla, tot molt alegre, i fins i tot graciosa, però amb una elegància que dona molta consistència a la partitura. Gairebé la darrera que va compondre just abans d’agafar els tapins cap als Estats Units.

 Pablo Sáinz-Villegas era el plat fort de la vetllada. La seva interpretació d’El concierto de Aranjuez va ser exquisida, contundent, segura i particular. Però no hi va haver dubtes sobre la seva lectura, tot i que són moltes les possibilitats de comparar-la amb les infinites referències de la peça espanyola potser més coneguda i reconeguda de la història. La seva personalitat és indiscutible, com la seva qualitat, farcida de matisos i amb un llenguatge immensament ric i generosament contemporani, però no és menys cert que sense trair les seves arrels, les normes més acadèmiques. O el que és el mateix, es tracta d’una peça tan innovadora com tradicional. La quadratura del cercle. Vicent i Adda Simfònica varen fer de suport del guitarrista amb molta eficàcia, i alguns pianissimos d’una textura magnífica i mai guanyant la mà al protagonista i el seu instrument, tot al contrari. Com a bis interpretà Mallorca, d’Isaac Albéniz. Generós, sens dubte, també podria ser un bon adjectiu per definir el solista.

La tercera pota del concert la posà Piotr Illich Txaikovski amb la seva Simfonia núm. 5 en mi menor. No és senzill donar cos i cor a la interpretació d’una peça sublim, poderosa i de gran tonatge, per a una formació encara una mica tendra i sobretot mancada d’efectius, per raons molt a l’abast del respectable. 

Tan entusiasmat estava Vicent que oferí un bis tot just acabar la cinquena. Oblivion, de Piazzolla, commemorant el centenari del seu naixement.

Son Marroig.- Marcela Inguanzo, soprano; Catalina Arbona, clarinet, i Suzanne Bradbury, piano, varen ser les protagonistes d’un concert tan versàtil com eclèctic, però també poc habitual per la combinació d’instruments. Hi vàrem poder escoltar peces prou conegudes com Mörgen, de Richard Strauss, pura bellesa, en què per ventura mancaren la calidesa i el legato d’un violí en els compassos inicials, però on sempre sobresurt la immensa aura de pau que genera la composició. Una mica menys coneguda, però també deliciosa, va ser l’encarregada de tancar la vetllada, Der Hirt auf den Felsen (‘el pastor sobre la roca’), de Franz Schubert, sorgida de les incomptables súpliques que la soprano Pauline Anna Midler-Hauptmann va fer al compositor per poder exhibir les seves virtuoses possibilitats. Entre les menys conegudes hi trobam la que va obrir el recital, Tutto in piano Struggete, de l’emperador Josep I, un Habsburg, naturalment avantpassat de l’Arxiduc i, com ell, home cultivat. Una mica més de calor i, conseqüentment, color haurien arrodonit una funció interessant.

stats