OBSERVATORI
Cultura 22/02/2021

Exercicis d’estil

J.A. Mendiola
2 min
Concert al Trui Teatre.

Trui Teatre.- La gran notícia era que la Simfònica tornava al viu i al directe després de dues intervencions ofertes en línia. Com no podia ser d’altra manera, la resposta del públic va ser impressionant. Era com una sensació d’esdeveniment més enllà de la música que el presidia. El cert és que ha estat un mes gloriós. S’inicià amb Francisco Fullana, continuà amb Leopold Hager i va concloure amb Pablo Fernández, protagonista del darrer concert, qui, acompanyat per la Simfònica sota la batuta de Pablo Mielgo, inerpretà les Variacions sobre un tema rococó, per a violoncel i orquestra, de Piotr Ilich Txaikovski. Com totes les variacions, la que ens ocupa també és un exercici d’estil per a virtuosos que es desenvolupa gira i rodola sobre un senzill tema. Per a l’ocasió en la menor, que el compositor va escriure per al violoncel·lista Wilhelm Fitzenhagen, qui segons diuen hi va tenir més a veure que el que es desprèn de la signatura de la partitura. De fet, tan sols el dia de l’estrena es va interpretar tal com l’havia escrita Txaikovski, creixent en el temps amb les aportacions d’alguns dels seus intèrprets.

Un homenatge a Mozart, el seu gran mestre i referent, tal com ho explica als seus dietaris, on diu que està per sobre de Bach, qui no considerava un geni, que li agradaven “algunes coses” de Haydn, o que Händel el tenia per un compositor de “quarta categoria”. Corria l’any 1886, deu anys després de l’estrena de les Variacions. Pablo Fernández es va exhibir amb un compendi de les seves virtuts, des del registre alt, amb els arpegis, amb els staccato... que figuren a la composició per a lluïment del protagonista absolut d’aquesta demostració de talent per ambdues parts. Una envitricollada metamorfosi sorgida d’un tema senzill que es va alambinant i reconvertint en vals, gavota o un collage d’acords en la major, dins una estructura polièdrica on sempre apareix el patró mozartià. Una meravella que va acabar amb “propina”, un dels Capriccio, de Carlo A. Piatti.

La segona part tampoc era per fer roïssos. La Simfonia núm. 2 en re major, de Johannes Brahms, amb la qual el compositor va alleugerir el cànon beethovenià i Mielgo va encomanar als seus músics una sobredosi d’energia i intensitat com a paràmetre interpretatiu de la idíl·lica peça amb la qual s’arrodoní una vetllada que, per diverses raons, es va convertir en molt especial.

stats