Dues cases protegides: un estiueig a l’antiga i molt illenc

MalloraSón pocs, però a Mallorca encara hi ha nuclis residencials a la costa on sembla que s’hagi aturat el temps. Cases a la vora del mar on se senten els ressons dels estius dels nostres avis, i ho tenen tot per a un estiueig a l’antiga, molt illenc, molt familiar, molt de veïnatge, molt mediterrani.

D’això precisament ens parlen les dues cases que va reformar al nord de Mallorca l’equip de Flexo Arquitectura, amb Tomeu Ramis i Aixa del Rey (en el moment de fer aquesta obra, també amb Bárbara Vich), tres mallorquins que tenen el despatx a Barcelona. La intensificació de la memòria col·lectiva que s’ha fet en aquestes cases no s’ha d’entendre en cap cas -emfatitzen els arquitectes-“com un exercici nostàlgic o romàntic, sinó que es va optar per una actitud sense prejudicis, una actitud integradora, que no discriminés entre una cosa o l’altra, i en canvi apostés per una cosa i l’altra”. Així, diuen, “es van actualitzar certes capes d’un passat que conviuen amb altres capes afegides, evitant la relació per contrast del que és nou amb el que és antic i també allunyant-se de sotmetre el que és nou al que és antic”.

S’ha de dir que les dues cases arran de mar que els nous propietaris van voler convertir en una unitat residencial estan ultraprotegides. Construïdes abans del 1956, any de la primera legislació estatal que va regular el sòl costaner, i també protegides per la seva ubicació al nucli antic de la urbanització, els arquitectes s’havien d’enfrontar a uns volums que eren intocables i que, a més, eren el resultat d’un procés de construcció additiu -ara augmenta la família, un nou espai o un pis més; ara es necessita un magatzem, un afegitó més a la casa, ara...-, una manera d’anar fent molt habitual a l’època.

Els de Flexo Arquitectura van decidir posar els condicionants a favor seu, fer de cada problema una oportunitat. També és cert que tenien alguns elements que pagava la pena potenciar. El vell escar per entrar i treure la barqueta i guardar-hi els ormejos de la pesca és una de les meravelles que es conserven a la costa mallorquina. No hi havien de fer res més que pintar la porta blava i, potser, restaurar un poc l’arrebossat.

La coberta de l’escar, a més, ofereix als habitatges una esplèndida terrassa, ara de marès i mac de torrent, a l’ombra d’un pi imponent, un lloc de trobada per a les dues cases on els arquitectes van situar una immensa taula, de 4,5 m de llargada, per als àpats que reuneixen la família. És també el lloc on fer una cosa molt habitual de l’estiu mediterrani: treure una simple cadira, posar-la d’esquena a la casa i dedicar-se a badar. Es fa a la voravia de qualsevol poble, i amb tant o més motiu per mirar el mar o observar els banyistes, que sovint són els mateixos veïns.

Els dos habitatges de dues parcel·les veïnes es van reformar per constituir una sola casa amb dos volums -un per a la família i l’altre per als convidats-, però amb el jardí i la gran terrassa compartits. Dels exteriors se’n va poder tocar poca cosa més que algunes obertures.

A dins, es va optar per la senzillesa, per fer una aproximació contemporània a les cases d’estiu mallorquines. L’actualització està sobretot en l’obertura dels espais, en tombar parets i envans, afavorint la fluïdesa del moviment, així com potenciant a l’interior de les cases les vistes creuades del mar i el jardí, amb la consegüent circulació de l’aire que les refresca i les saneja en els mesos de més calor. El que es va fer va ser una operació de buidatge i de comunicació entre les estances, de deixar vista alguna paret de marès i de selecció de materials propers i artesans, com les rajoles o les peces del bany i de la cuina de pols de marbre, tot d’Huguet.

Sense nostàlgia, el projecte de restauració de Flexo Arquitectura va ser també una manera de recuperar i actualitzar el patrimoni arquitectònic de l’estiu, quan es vol deixar de banda la representació social de la residència habitual per lliurar-se a la informalitat d’un estiueig fàcil, còmode.