Cada casa, un món

Casa Gomis: l’estiu que sempre torna

Les voltes es tradueixen a l’interior i a l’exterior de la casa en un element de continuïtat entre els diferents mòduls

Impossible abastar la grandesa de la Casa Gomis en l’espai d’aquestes pàgines. Les línies que segueixen només podran ser una invitació a visitar l’habitatge, més conegut com La Ricarda, que va projectar l’arquitecte Antoni Bonet (Barcelona, 1913-1989), nascut un 13 d’agost. Avui compliria 106 anys. Referent indiscutible de l’arquitectura racionalista catalana, la casa està com hi va viure la família de Ricard Gomis i Inés Bertrand. I si bé ara no està habitada, s’hi organitzen visites mensuals, sovint guiades per una de les filles del matrimoni, que la va promoure i que s’implicà de manera molt estreta en la seva concepció i construcció, entre 1949 i 1963.

El més de mig segle que ha transcorregut des que es va acabar no ha fet sinó confirmar la modernitat d’una obra icònica, avui inhabitable per la proximitat de les pistes de l’aeroport del Prat. En tot cas, recórrer els exteriors i els interiors de La Ricarda, i fins i tot caminar per les ones de la seva coberta, és establir un contacte directe amb un habitatge que està entre el millor de l’arquitectura del segle XX i amb la memòria d’una gent que va estar a l’avantguarda creativa i cultural del país. De fet, la Casa Gomis sempre ha estat a l’avantguarda, és un estiu lluminós que sempre torna.

L’arquitecte Antoni Bonet vivia a l’Argentina quan va rebre l’encàrrec del matrimoni Gomis-Bertrand de projectar una casa unifamiliar a la vora del mar, al Prat de Llobregat, en uns terrenys de dunes i pineda que havia heretat Inés Bertrand. L’habitatge es va concebre a través de cartes creuades entre els propietaris i l’arquitecte català. Es va pensar inicialment amb dues plantes, de les quals la de dalt havia d’aportar la visió del mar. Però en la primera visita de l’arquitecte als terrenys, ja es va descartar donar alçada a la casa, i es va decidir guanyar espai, extensió i contacte directe amb el paisatge. La Casa Gomis no veuria el mar, però s’hi situaria tot just a 150 metres, protegint-se entre la pineda i les dunes de la platja que té a tocar.

Ara bé, tot i que no veu el mar, aquesta casa d’una única planta d’alçada màxima inferior als quatre metres té com un dels seus trets d’identitat una successió de sostres amb volta catalana, que alhora que endolceixen els espais interiors, fan de la coberta un seguit d’ones que evoquen les dunes i el dibuix de les copes arrodonides dels pins. És una coberta enrajolada amb peces de ceràmica vidriada que, com altres recursos arquitectònics de La Ricarda, és l’expressió del respecte i l’estimació per l’artesania local i la voluntat d’introduir-la en un llenguatge constructiu del tot innovador.

Distribuïda en mòduls que configuren una planta asimètrica, les seves característiques més destacables són la transparència, la lluminositat, l’amplitud dels espais i la connexió entre els diferents cossos, cadascun amb una funció ben determinada i relacionats amb el seu propi pati enjardinat. Però també connexió entre les porxades d’ombra generades pels alerons i per algunes de les cobertes de volta, que creen racons més protegits, com és el cas del menjador exterior, que se situa al darrere d’una de les gelosies de gres i vidre, que són un constant en bona part dels espais de La Ricarda. Gràcies a la substitució dels murs de les façanes per grans vidrieres, és un habitatge sense límits físics, que reflecteix una manera de viure lliure, moderna i sempre oberta a una enriquidora vida cultural.

Tant l’arquitecte Antoni Bonet, des de la llunyania argentina, com el matrimoni Gomis-Bertrand es van preocupar per tot en el moment de concebre la casa, construir-la i donar-li confort. S’ha de tenir en compte que Bonet havia fundat, amb els arquitectes Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé, el MIDVA (Mobles i Decoració de la Vivenda Actual), i que ell mateix va ser un dels dissenyadors de la icònica cadira Butterfly, que també es troba a La Ricarda. Amb això, es vol remarcar que qualsevol element tant de l’arquitectura, com de l’interiorisme, com del mobiliari o del paisatgisme està extraordinàriament pensat i fet a mida per a la casa. Des dels mobles de fusta que integren la biblioteca i la chaise longue per a la lectura o per al gaudi de la música fins a la taula llarguísima que, darrere el vidres de la façana, permet que estudiïn o treballin nombroses persones alhora, passant per la bateria de dormitoris per als nens, cadascun amb el seu bany i amb la possibilitat de duplicar l’espai amb unes corredisses, o la moderna cuina d’acer, amb illa central, i enrajolada d’un blau intens. La Casa Gomis esdevé un referent en tots els àmbits de la construcció i l’acabat dels habitatges contemporanis.

Amb tot, el que més es fa sentir és l’amplitud de l’espai d’una casa pensada no només per a una gran família, sinó també i sobretot com a centre de trobada de la intel·lectualitat i la creativitat dels que obrien portes a la cultura en els últims 15 anys del franquisme. Miró, Sert, John Cage, Joan Prats, Carles Santos, Merce Cunningham, Tàpies o Brossa, entre d’altres, eren habituals de les activitats organitzades a La Ricarda pel Club 49, un camí cap a la contemporaneïtat, quan tot estava per fer.

La transparència, un signe obert a la modernitat

No cal situar-se als primers anys 60, quan es va acabar la Casa Gomis, per sentir la modernitat del seu projecte arquitectònic i d’interiorisme. Amb la major part de les seves façanes de vidre, una transparència absoluta que es torna translúcida en els espais que requereixen més intimitat, tot a la casa més coneguda com La Ricarda és un signe obert a la contemporaneïtat. Pensada fins al mínim detall, les seves solucions depurades i sempre funcionals han convertit aquest habitatge del Prat de Llobregat en una icona i un referent essencial per a l’arquitectura de les generacions posteriors.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF