L'espectacle més difícil per a Pere Arquillué

Barcelona"És el viatge més bèstia i més important que he fet a la vida. I aquest cop ho dic de debò", afirma l'actor Pere Arquillué a l'hora de parlar del procés que està vivint amb el seu pròxim espectacle. Es tracta d'un monòleg escrit per Josep Maria Miró, dirigit per Xavier Albertí i titulat El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Miró va començar a construir-lo en ple confinament, durant "uns moments de dolor" després de la mort de dues persones estimades, i li va sortir un monòleg –el primer que fa d'autoria pròpia– que farà patir els espectadors. "Quan el vaig llegir em vaig quedar garratibat, em va trasbalsar moltíssim. No havia passat mai tantes hores pensant sobre una feina", diu Arquillué. L'espectacle –guanyador del 45è Premi Born de Teatre– es representarà aquest divendres, dissabte i diumenge al Teatre de Salt dins del festival Temporada Alta i després farà temporada a Barcelona (tot i que encara no té les dates ni el teatre lligats).

El text arrenca amb el cadàver d'un jove de 17 anys amb els genitals amputats en un camp de farratge. A través de la seva veu i la de quatre personatges més, Josep Maria Miró desplega una història sobre els secrets d'una comunitat petita, els pecats coneguts i silenciats per un grup, la força destructora del desig, la culpa i la redempció. Amb només un focus il·luminant l'escenari, Arquillué dona forma a set personatges –el jove assassinat, el pare, la mare, la directora d'un institut, el propietari d'una serradora, un capellà i un personatge en trànsit, entre d'altres– que posen paraules a "la ferida" que afecta tot el poble. "La mort del noi fa desenterrar el suïcidi del pare uns anys abans, i a través d'ells es comencen a veure les pulsions que ordenen els desitjos silenciats, els secrets mal gestionats dels ciutadans del poble", assenyala Albertí.

Dolor i ferides provocats pel desig

Els abusos sexuals per part de membres de l'Església són un dels epicentres de l'obra. Miró explica que volia abordar "la taca dins d'una comunitat" i "el seu radi d'extensió", que implica conseqüències "per als que els practiquen, els que els han patit i la comunitat que ho ha silenciat". En aquest sentit, Albertí afegeix que el monòleg "ensenya com un desig coartat, mal llegit, genera només dolor" i que "cal ser conseqüents en endreçar la pulsió des d’una perspectiva d’honestedat exterior i interior" perquè "una societat amb una relació sana amb el mateix desig serà una societat millor".

Com que el text és coral, Miró el va escriure perquè el pogués interpretar tant un actor com una actriu i sense condicionants d'edat. "Però la dimensió tècnica és d'una dificultat extrema, calia un actor de la maduresa d'Arquillué", precisa Albertí. Per donar forma als diferents personatges –que Arquillué anomena ànimes– no utilitzen disfresses ni canvis a la veu. "Hem defugit les màscares completament, actua sense estrafer les veus ni els moviments", diu el director. Cada personatge s'identifica per la llengua, perquè Miró ha fet servir tècniques d'escriptura diferents. El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és la primera peça del Tríptic de l'epifania que Miró està elaborant i que girarà al voltant de la idea de la destrucció de la bellesa. La segona part serà un text per a una actriu que ja té escrit i el tercer un text per a un actor.