L’esdeveniment. Creixent i pujant

Auditòrium.- Gran estrena. O sigui, gran esdeveniment. Per primera vegada, la Simfònica de les Illes Balears i la Coral Universitat, amb el suport de dotze cantaires de la Coral de Cámara de Pamplona, interpretaren l’oratori de Felix Mendelssohn Bartholdy, Elies, hereu de Händel i no menys deutor de les passions del seu admirat Bach, com a mínim en la seva estructura coral, encara que el Kantor també deu alguna cosa, per tots coneguda, al culte i polifacètic compositor hamburguès. Un compendi de bellesa i espectacularitat, des de la magnífica orquestració fins a una dimensió coral tan vistosa com complicada, que exhibeix tota la gamma de textures de les quals sempre va fer gala el compositor. Tot un calidoscopi inabastable de melodies perquè solistes, cor i orquestra llueixin les seves virtuts, que no varen ser poques. Els solistes, també de primer nivell, amb José Antonio López al capdavant i com a protagonista, amb el permís del cor; Raquel Camarinha, soprano; Huiling Zhu, mezzosoprano, i Oliver Johnston, tenor. L’obra s’inicia amb una introducció del baríton, que no deixa de ser peculiar, i tot just després el cor inicia la seva immensa participació amb l’obertura. Un espectacular i poderós Hilf Herr deixava clares les expectatives del que vindria a continuació. Cent trenta minuts d’obra no són pocs, però la segona part reservava algunes de les millors essències de l’obra, després de l’exhibició de qualitat, potència i versatilitat del cor, com el Dann werden die Gerechten leuchten, del tenor, o indiscutiblement l’ Es ist genug, que interpreta el baríton, poderós, suficient tessitura i dramatitzant les seves intervencions amb subtilesa. Impecable. Una mica prima, que no feble, la veu de la soprano lleugera portuguesa; impecable la mezzo xinesa i molt rica la paleta del tenor. L’orquestra tampoc no va decebre. Molt correcta la direcció de Pablo Mielgo, molt més fluida a la segona part, i impecables amdós solistes, Bleuse i Arnal, com sempre.

O sigui, gran esdeveniment. Creixent i pujant.

Teatre del Mar.- Eroski Paraíso, de la companyia Chévere, Premio Nacional de Teatro 2014, finalitzà la gira del seu darrer espectacle al Molinar. Són un parell d’anys que ha passejat aquest petit gran document teatral, original de Miguel Cortés, dirigit per Xron i interpretat per Patricia de Lorenzo, Miguel de Lira i Cristina Iglesias, pertot arreu de la geografia española i en versió original, o el que és el mateix, els que parlen en gallec no han deixat de fer-ho per no perdre l’autenticitat del personatge. Perquè d’alguna manera els personatges tenen un valor afegit de realisme, per la senzilla raó que la història de la discoteca reconvertida en un gran magatzem a Muros, un petit poble de la Corunya, és autèntica. A partir d‘aquesta circumstància, Miguel Cortés estableix un discurs extrapolable a no poques poblacions que han vist com al llarg dels anys la fisonomia de l’entorn anava canviant de tal manera que tot s’assembla i tot ha perdut la seva peculiaritat, la seva personalitat, mimetitzats en nom de la globalització. Eroski Paraíso desprèn un missatge sense esperança ni cap possibilitat de recuperació del temps i els llocs perduts. És una de tantes històries en les quals el tempus fugit ha marcat amb un punxó el rostre dels protagonistes. Una parella, separada, no sense l’ajuda de la diàspora gallega com a protagonista el·líptic, que es torna a veure al mateix lloc on es varen conèixer, quan era un local d’esbarjo i alguna cosa més. Allà es varen trobar per primer cop i el mateix vespre, al cementiri, varen concebre la seva filla, que és qui els ha reunit perquè contin la metamorfosi de l’emplaçament, que també és la seva. La filla està rodant un documental sobre la història del Paraíso i els canvis que ha sofert, que també és la del poble i metàfora del món anomenat civilitzat dels seus habitants, de carn i ossos, amb noms i llinatges. Una mescla de metateatre i metacinema per a un document disfressat de teatre, des de la crua realitat, dibuixat a sang i foc pels que decideixen el nostre futur. Naturalitat podria definir el tarannà de l’espectacle, ambiciós en el fons i senzill en la forma. Brillant Miguel de Lira, perfectament assistit per les dues protagonistes, amb una Patricia de Lorenzo que pot semblar que aquest mateix dematí estava despatxant peix en un Eroski de qualsevol lloc de la geografia de l’establiment.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF