Les arts escèniques exploren els límits al Temporada Alta
Salt / GironaL’anunciada manifestació per aturar l’espectacle de Jan Fabre que havia programat el Temporada Alta va convocar més mitjans a les portes del Teatre de Salt que manifestants. Menys d’una desena de persones passaven entre els espectadors per convidar-los a no entrar a la sala per no ser “còmplices” d’un artista acusat “d’abusos i assetjament sexual”. És cert que van tenir poc poder de convicció, però l’efecte havia sigut previ: més d’una quarantena d’entrades es van retornar els dies previs i d’altres van quedar buides. A més, esclar, va servir per contribuir al debat sobre “què és lícit en l’art”, com reconeixia el director del festival, Salvador Sunyer, que va justificar que mentre no hi hagi una sentència sobre el cas “un festival que té el lema «No callarem» no deixarà de fer un espectacle”.
Les converses entre el públic se centraven precisament en els límits de l’art i sobretot en la presumpció d’innocència. Maria Àngels Cabré, directora de l’Observatori Cultural de Gènere, va ser al teatre per donar suport a l’acció: “Després del #MeToo, això no es pot fer. I més un 25-N; s’hauria de cancel·lar per respecte a totes les víctimes de la violència de gènere. És una irresponsabilitat. Els teatres que reben diners públics han de ser exemplars fins i tot si a vegades això pot ser excessiu”.
A dins, davant una platea densa, The generosity of Dorcas va transcórrer amb normalitat. Matteo Sedda va protagonitzar un solo performàtic per moments pròxim al teatre de gest en què dibuixava desenes de personatges que tot seguit entregava al públic. Amb un joc plàstic i escenogràfic efectiu, la intensitat i l’extenuació eren ingredients essencials -límits que sol buscar Jan Fabre- i Sedda, alleugerit, va ser aplaudit fins i tot potser per sobre del que va agradar el muntatge.
Al matí un altre espectacle de dansa havia servit d’aperitiu metafòric sobre la confrontació. Liov és un duo de petit format de Diego Sinniger i Kiko López que mostra la dura càrrega i la lluita que pot implicar una relació conflictiva, sigui amb una parella o amb un mateix. Una dansa d’impacte físic, testosterònica, a ritme de pel·lícula d’acció.
Déu engendra i mata els seus fills
Al costat de Fabre, el final del cap de setmana dedicat als programadors va estar marcat per un altre nom que aixeca controvèrsia per la radicalitat dels seus muntatges, Angélica Liddell. Dissabte va presentar al Teatre Municipal de Girona l’últim capítol de la Trilogía del Infinito, Génesis 6, 6-7, en què representa passatges de l’Antic Testament amb imatges escèniques tan suggerents com críptiques per a qui no conegui bé la tradició jueva i figures com Sara, Isaac o Abraham, si bé també remet al mite més popular de Medea.
Una circumcisió en pantalla gegant és el primer pla de la funció, que obliga a tancar els ulls; l’últim és Déu devorant-se a ell mateix, en la figura d’un nen menjant-se un pa. El que sembla la tesi troncal del muntatge és el que crida Liddell al mig de l’escenari: Déu engendra els seus fills perquè morin en un bucle infinit de bellesa i dolor. L’obra és un àlbum il·lustrat que enfila tot de símbols que cal caçar, o no, al vol: el pa de la creació, el sacrifici, la procreació, un Kalàixnikov, el dolor de la carn. Això amb personatges que s’exposen en la seva singularitat (uns Adam i Eva extraterrestres, un cavall de vuit potes, unes bessones de cossos perfectes, cossos mutilats, cossos envellits, humiliats...). Mitja dotzena de persones van abandonar un espectacle que explora molts límits, escènics, actorals i divins.
També ho va fer, però a través de la música, el Niño de Elche amb el concert Antología del Cante Flamenco Heterodoxo, a El Canal. Una apologia de la singularitat, del robatori de tot tipus de referents, de l’obertura radical de totes les arts. A Girona hem sabut que està tramant alguna perversió amb els Cabosanroque. Una creació contemporània que ja és a la llista per a l’any que ve.
