Teatre del Mar.- Pot de Plom arriba un any més al Teatre del Mar. És a dir, Xavi Castillo arreplega tots els seus personatges amb el corresponent atrezzo per a un nou espectacle, Especial eleccions, per dir-li alguna cosa. No cal dir que Xavi Castillo és explosiu, gairebé tots els presents ho sabíem. Tant és així que quan va demanar a la concurrència quants el veien per primer cop, varen ser no més de deu persones les que aixecaren el braç. Tampoc no cal dir que aquest darrer espectacle és molt semblant a allò a què ens té acostumats. Retalls de diari repartits pel terra de l’escenari i ell va fent com una mena d’improvisació, passant pel seu sedàs totes les notícies que li han fet “gràcia” i que mereixen els seus comentaris o fins i tot una dramatització amb la corresponent metamorfosi. Xavi Castillo, que va confessar que la guionista de la companyia és la seva esposa, no té filtre. A ell el que li agrada és traspassar línies vermelles. Cap tema ni personatge li estan vetats i reparteix mastegots d’esquerra a dreta, i de dalt a baix, més o menys. I ho fa amb gràcia, sempre provocant i, com és de suposar, rep el rei, però també els “ chochialistes ”. Fa befa de tot el que es mou, dispara els seus improperis amb trabuc a un pam de les vísceres. Mai no se sap quant de temps duraran el seus espectacles. Segur que podria estar un parell de dies sense parar sobre un escenari, com a bon hereu de Pepe Rubianes que és, i amb qui té més semblances que divergències. Una mica més barroer, això sí. Com a mínim dues hores de rialles estan garantides, però entre tanta mamballeta i sense guants, fa que algun cop de puny, amb la coartada de “jo dic el que em rota”, vagi directe al seu nas, com per exemple quan vol treure suc al suposat “novio ” bomber d’un polític mallorquí. Si fos gai no faria gràcia, i si no ho fos, a més de políticament incorrecte, no seria gaire progressista, però és que, a més, l’acudit és vell, fins i tot estantís, com també ho és tornar a treure Rita Barberà, que ja està més que amortitzada. La redundància mai no és símptoma d’originalitat, i no serà perquè els nous no donin arguments per a una telesèrie més que per a un espectacle.
Convent de la Missió.- Amb el títol d’ Una nit entre cordes, els responsables musicals de la torre de Canyamel i el convent de la Missió obriren la porta d’un estiu que es promet sucós. Primer concert, amb el mateix quartet que ja l’any passat va ser l’encarregat d’inaugurar la temporada. Nina Heidenreich i Sebastià Pou, violí; Sonia Krasnova, viola, i Emmanuel Bleuse, violoncel, amb un programa que es podria qualificar de delicat i peculiar, amb Mozart, Puccini i Dvorak. Del primer, amb el qual iniciaren el concert, interpretaren el Quartet en Do Major K 157. Compost a setze anys, quan ja havia estrenat Lucio Silla, forma part dels quartets milanesos, lleugers, que no senzills, amb influències i aportacions del contrapunt que dos anys abans havia perfeccionat amb el pare Martini. El quartet en va fer una exposició continguda, delicada i sòlida. En el segon envit, I crisantemi, una peça més coneguda per la seva inclusió al quart i darrer acte de la seva òpera Manon Lescaut, que gairebé mai no s’interpreta en solitari, segurament per la curta durada, sis minuts. Puccini va afirmar que l’havia escrita en un sol dia, tot just després de saber que el seu amic, el duc de Savoia, havia finat. És clar que desprèn tot el que el compositor sentia en aquells moments, dolor i tristesa, una mirada íntima, intensa, un sospir d’enyorança. Sensacions que demanaven, exigien, un variat conjunt de textures amb què Puccini va aconseguir una comunió perfecta i els músics no varen desaprofitar l’oportunitat de nuar amb precisió i delicadesa el ventall de sentiments. Per acabar, el quartet American en Fa major op. 96, de Dvorak, que al contrari de la peça anterior esbossa tot un torrent de felicitat, d’alegria, ganes de convertir en música tot el que passava per davant els seus ulls i per les seves orelles, des d’un espiritual negre fins a una màquina de tren. No es tracta d’una composició complicada, ni ho pretén, composta també en pocs dies, rapidesa i eficàcia, per retre homenatge a la comunitat txeca de Spilville (Iowa), on passava les vacances d’estiu. El bis, un tango, per rubricar una vetlada farcida d’exquisideses.
Liceu.- Cinquanta-cinc anys després que l’inoblidable Alfredo Kraus cantàs per darrer cop al Liceu l’òpera de Georges Bizet, vist el muntatge de Lotte de Beer, no calia tanta precipitació, sobretot amb un muntatge que gira des del 2014 i que de ben segur no haurà quedat molt fixat en la memòria dels espectadors. Ja amb la declaració de principis d’abans que s’iniciàs la música de Bizet, mostrant com els habitants del lloc eren expulsats per les hordes televisives, quedava clar que la subtilesa no estava entre les virtuts de l’holandesa. Les pêcheurs du perles convertit en un reality show podria ser una idea brillant -ho deixarem en imaginativa-, però no passà d’aquí. Val a dir que també és enginyós el gran cercle on es pot veure l’interior d’un gran edifici, a mig camí entre Rear Window de Hitchcock i la 13 Rue del percebe d’Ibáñez, mentre els seus habitants es converteixen en espectadors del programa que s’està gravant a la primera línia del prosceni. No hauria estat gaire complicat estalviar energies en l’intent d’entendre el matrimoni entre l’escenografia i la cucavela argumental, que no casen ni poc ni gens, si les veus haguessin estat per sobre de qualsevol ocurrència. Tampoc. La veu d’alarma es va encendre amb el famós Je crois entendre encore de Nadir, interpretat per John Osborn, o per ventura s’hauria de dir quasi interpretat. I aquesta va ser la constant, amb un Michael Adams com a Zurga, que tampoc no va fer el pes, amb una veu fosca, sense pes, volum ni color, que tampoc no traspassava l’orquestra. Pla el duet C’est toi qu’enfin je revois, entre els dos protagonistes masculins. Correcte el Nourabad, el gran sacerdot esdevingut presentador del reality, a càrrec de Fernando Radó. Menys mal de la Léïla d’Ekaterina Bakanova, que va brillar per sobre de la resta, inclosa l’orquesta, dirigida per Yves Abel, i el cor de pescadors dins l’eixam.
En breu.- Dijous, immensa l’actuació de Lise Davidsen amb la Simfònica. Ahir es va estrenar Los elementos, d’Antoni Literes, dues funcions, i avui dissabte, darrer concert de Studium Aureum. Material de primera.
