Simfònica.- No tenc cap dubte que la Simfònica és l’esdeveniment cultural més important dels darrers setanta anys, des que Eaktay Ahn la va fundar el 1947. Aquest any es celebren les trenta temporades des de la seva refundació i amb l’Auditòrium com a seu i en el camí correcte, vull suposar, la construcció de La caixa de música que s’ubicarà al Nou Llevant, un cau on assajar en condicions idònies i a l’altura que es mereix la formació que actualment dirigeix Pablo Mielgo. Potser és una mica massa prematur anunciar-ho tants mesos abans que s’iniciï la temporada de les tres dècades, però en qualsevol cas no deixa de ser un altre esdeveniment que per quotidià passa més desapercebut del que es mereix.
No hi ha noms estratosfèrics, però tampoc no n’hi ha cap que no sigui digne de reconeixement. Fins i tot caldria destacar que dos dels components de la formació, el violoncel·lista Emmanuel Bleuse i l’oboista Carlos Fortea, intervindran com a solistes en dos dels quinze (més dos) concerts que formen la Temporada. El primer, en el cinquè, amb l’immaculat Concert per a violoncel op. 85, d’Edward Elgar. El segon, en l’onzè, interpretant el Concert per a oboè H. 353, de Bohuslav Martinu. En aquest mateix concert, gran estrena, nova composició d’Antoni Parera Fons, La festa. Més presència local en uns altres dos concerts, com és ara el sisè, on podrem escoltar La creació, de F. J. Haydn, amb Alicia Amo, Steve Davislim i Dietrich Henschel, acompanyats per la Coral Universitat Illes Balears. Aquesta formació, dirigida per Joan Company, també serà present en Un rèquiem alemany, de Johannes Brahms, en el tretzè concert de la temporada. Quinze concerts més dos d’extraordinaris: el que tindrà lloc dia 30 de setembre amb la Simfònica acompanyant María José Montiel i el del Concert de Cap d’Any al Palau de Congressos, dirigit per José Miguel Pérez Sierra i amb la soprano Susana Cordon.
Pel que fa a la temporada, Ludwig van Beethoven és qui destaca per sobre de la resta. Serà protagonista en quatre concerts i del geni de Bonn se n’interpretaran cinc peces. Dos de Haydn, Txaikovski, Brahms i un de la resta, que no són pocs. Quatre concerts per a piano, tres per a violí i un per a trompeta, un per a violoncel i un altre per a oboè. Tot, després d’un estiu que també promet de valent.
Teatre Principal.- La presència de Gregory Kunde al Principal fou un fet extraordinari rere una temporada que, sens dubte, es pot qualificar de notable, però que incomprensiblement no omplí. En aquesta ocasió, no fou per manca de publicitat. Per un altre costat, i sense deixar de banda la promoció, tot i tenir en compte que el tenor nord-americà era el ganxo, tampoc no hauria estat malament que s’anunciàs que l’Orquestra Simfònica estaria dirigida per Sergio Alapont i que també hi intervindria el baríton, jove i ja cantant als grans escenaris, des del Liceu fins a la Scala, passant pel Teatro Real, Damián del Castillo. Al·licients gens menors per a una vetlada que tampoc no seria exagerat dir que va ser històrica. Un gran luxe poder veure qui temporada rere temporada amb la seva veterania encapçala repartiments d’alt nivell. Sense anar més lluny, al Liceu l’hem pogut veure enguany com el Calaf de Turandot, Des Grieux de ‘Manon Lescaut’ i el personatge principal de Poliuto, en versió concert, on va estar immens, mentre que al Real va cantar el Radamès d’Aïda, personatge amb el qual va iniciar la seva intervenció. Gens senzill començar amb la famosa i exigent Celeste Aida, per a una veu que conserva esplendor i corpulència a la part alta, amb no gaire extensió, s’esbuca a la mitja i salva algun final amb ofici i experiència, que per alguna cosa ha estat entre els més grans. Amb els anys ha perdut color i ha esdevingut spinto obscur, no sense algunes dificultats per conrear tan diferents papers, però l’elecció d’un programa per agradar va convertir la vetlada en una festa i el públic dret després dels dos bisos, el Nessun dorma de Turandot i amb l’ipad a sobre del faristol tancar amb No puede ser de La tabernera del puerto. Mamballetes a voler, amb devoció i ganes, després d’haver-lo sentit cantar tres “grans èxits” més, com La fleur que tu m’avais jetée, de Carmen ; Vesti la Giubba, de Pagliacci, i Si per ciel, d’ Otel·lo. Versatilitat sense complexos. Però no tan sols. Per altra banda, magnífica la direcció d’Alapont, que va treure el millor de la Simfònica, que no és poc. Impecable l’ Intermezzo de Manon Lescaut, brillant i festós a l’ Obertura de Carmen i èpic amb el Cor de gitans d’ Il trovatore, amb el Cor del Teatre Principal a bon nivell, com a totes les seves intervencions. Pel que fa a Damián del Castillo, de veu molt neta, vocalització perfecta i potser una mica mancat de volum, es va convertir en un complement perfecte interpretant el Per me giunto, de Don Carlo, i de la mateixa òpera juntament amb Kunde el duet È lui, dessol l’infante. De Carmen va cantar Toreador i de Falstaff, È sogno? o realtà. Tot plegat, festa grossa.
