Emocions

Manacor.- Si tant Claude Debussy com Maurice Ravel rebutjaven expressar emocions, potser no era un bon dia per compartir escenari amb els Nocturnos de Andalucía de Lorenzo Palomo, present a l’Auditori. Tot just quan Rafael Aguirre a la guitarra, acompanyat per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Sergio Alapont, varen acabar la interpretació de la peça, el compositor va pujar a saludar emocionat i emocionant el respectable. Són aquests moments que l’intèrpret i el director, amb la partitura a la mà, assenyalen com a mostra d’admiració per la composició i pel compositor. Lorenzo Palomo va saludar tants cops com el van requerir. I un altre cop quan el bis del solista i l’orquestra va ser el Nocturno de Córdoba, el cinquè moviment de la Suite. Sens dubte va ser un moment especial, el que més d’una vetlada dedicada a la música espanyola. Un terme que potser no és gaire acurat, si tenim en compte que els motius centrals es refereixen bàsicament a la música andalusa, com si fos la representació única de la pell de brau. Però aquest és un altre bassiot històric.

El concert es va iniciar amb la Rapsòdia espanyola, de Maurice Ravel, fill de mare basca que va anar una mica més cap al sud per a la seva composició, amb una Malagueña que es va fer famosa perquè no va agradar gaire el dia de l’estrena i el compositor Florent Schmitt, amic de Ravel, des del galliner va demanar que es repetís cridant: “Un cop més, per als d’aquí sota, que no l’han entesa”. Els anys l’han col·locada al prestatge dels clàssics, per la seva delicadesa, per la seva complexa senzillesa amb el puntillisme orquestral com a vigorosa armadura.

A continuació, la Suite concertante per a guitarra i orquestra, la de Lorenzo Palomo, amb Rafael Aguirre a l’instrument solista. Sis moviments, diferents i eclèctics entre ells, però que tots plegats formen un conjunt harmònic d’una solidesa indiscutible. La interpretació d’Aguirre, precisa, clara. La de l’orquestra amb el mestre Alapont al capdavant va ser el complement perfecte, mesurada i potent alhora, que es va convertir en una festa, en una explosió joiosa, la de la feina ben feta, la sensació que tot ha sortit com requeria la partitura. Emocionant.

Per explosions, les de la segona part, amb Ibéria, de Claude Debussy, far i coetani de Ravel. Cada motiu ve seguit d’unes variacions que semblen un exercici de pirotècnia musical. Tres moviments amb noms molt descriptius, naturalment com la mateixa composició, farcida d’harmonies seductores, amb títols tan suggerents com Pels carrers i els camins, Els perfums de la nit i El matí d’un dia de festa. Una festa per a l’oïda en la qual es pot trobar des de ‘cante jondo’ fins a sevillanes, passant per la inexcusable havanera.

Per acabar, el Caprici espanyol, de Nicolai Rimski-Kórsakov, fruit de les seves estades a Cadis com a oficial de la marina russa. De la seva capacitat per orquestrar varen beure, i no poc, tant Debussy com Ravel. Una bona prova d’aquesta habilitat pot ser aquest Caprici, inicialment escrit per a violí solista i orquestra. De fet, el violí, el d’Smerald Spahiu, magnífic, acurat, precís i solvent com sempre, és cabdal en la composició amb la qual va concloure l’onzè concert de la Temporada i cinquè que també s’interpreta a Manacor.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF