L’ESCANDALL

Liszt, Beethoven, el barroc i la pluja

Son Marroig.- Si al ja liquidat 59è Festival de Pollença Yoan Héreau va mostrar algunes de les seves virtuts amb un salt mortal i dos tirabuixons del sempre complex Franz Liszt, el Liebestraüme i Isoldes Liebestod, el concert que va oferir el pianista nipó Shotaro Nishimura va acabar amb el mateix compositor, de qui va interpretar Scherzo und Marsch. Una bona manera, potser la millor, d’exhibir aptituds, però també un homenatge a qui sens dubte, entre moltes altres coses, va revolucionar la fórmula dels recitals pianístics amb una primigènia demostració de les possibilitats de l’instrument. Inabastable podria ser un bon adjectiu per al nen prodigi que no ha passat a la història com a tal, potser perquè les fites que va assolir deixaven aquesta circumstància en una pura anècdota, com per exemple que el deixeble d’Antonio Salieri va signar aproximadament mil tres-centes composicions, que afegides a l’incomptable nombre de concerts, sense anar més lluny un milenar entre 1839 i 1847, el converteixen en un tipus fora de sèrie que pertot allà on passava deixava una petjada difícil d’oblidar. Liszt, entre molts d’altres, va deixar bocabadat fins i tot Beethoven quan el va sentir interpretar les seves alambinades sonates. Precisament amb la número 21 en Do major op. 53, anomenada Walstein, memorable composició, va iniciar el seu concert el jove Nishimura, exhibint delicadesa i rotunditat. Un començament imponent, sense concessions, directe a les entranyes ja des dels pianíssims en els primers compassos del primer moviment, Allegro con brio. Tant, que va rebre no pocs aplaudiments que de ben segur el varen deixar, si més no, una mica perplex. Un petit daltabaix que no va minvar les ganes ni la professionalitat del protagonista, el qual, per evitar mals majors, va enllaçar el segon i el tercer moviment imperceptiblement, sense donar cap possibilitat a un reconeixement extra de la seva exquisida feina. Les Lyric pieces de Grieg varen servir de nexe entre Beethoven i Liszt per completar un concert tan acurat en la seva selecció com minuciosa i detallista la seva execució.

PS.- Gran mèrit amb circumstàncies tan adverses tirar endavant un projecte d’aquestes característiques sense el tendal institucional i que anuncia per al proper dijous, dia 10, el concert, que tampoc no s’ha de perdre, a càrrec de Josep Colom.

Pollença.- La que havia de ser la funció estel·lar del 59è Festival de Pollença no va començar de la millor manera possible. El flautista i fundador de la formació Il Giardino Armonico, Giovanni Antonini, no es va poder desplaçar per “greus problemes de salut en la seva família”. Un salvable inconvenient minvat per la qualitat de la resta de components, que per altra banda ja arribava una mica curta d’efectius. Un petit canvi de programa tampoc no restava expectació a tan esperat concert. Tan esperat, que esperàrem una mica el seu començament per culpa de la pluja, que tampoc no es volia perdre l’actuació dels barrocs i havia fet inesperat acte de presència devers les nou. Està clar que les previsions meteorològiques no són una ciència exacta, o ni tan sols aproximada. Així que una mica més tard, amb la Sonata dotzena per a dos violins, violoncel i baix continu de Dario Castello es va iniciar el concert d’Il Giardino Armonico. Tot semblava que s’havia posat al seu lloc, però després d’una petita treva l’orografia tenia preparada la seva simfonia. Quatre moviments -molt feble, feble, moderada i forta- que entraven en competició amb quatre intervencions més del grup entre l’enrenou dels paraigües i les cadires a la recerca de cobro. Ni les ganes d’escoltar del públic, per exemple la fantàstica Ciaccona per due violini e b.c. de Tarquinio Merula, ni la professionalitat del grup varen ser suficients per apaivagar les inclemències del temps. Una autèntica llàstima.

PS.- Tan sols ens queda esperar la grossa, la que de ben segur es prepara per a la celebració del 60è aniversari del festival musical per excel·lència, després d’aquest accidentat i alhora atractiu aperitiu.

EDICIÓ PAPER 12/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF