L’eriçó, el colom i la cervesa

Els artistes reclamen sempre treballar amb absoluta llibertat, però si no ve acompanyada de talent resulta estèril. Jan Fabre en té, i ha fet de les seves intuïcions i els seus atreviments un estil molt inclassificable en una època en què totes les classificacions semblen estar en qüestió. Els seus solos coreogràfics s’han alternat amb grans espectacles de vocació més teatral sense abandonar mai la dansa i buscant a la fi composicions amb continguts més concrets.

“L’extrema dreta m’ha pegat per la meva feina”

Belgian rules és un d’aquests. És al mateix temps exagerat i generós i, segons com, una mica cruel, tant amb els quinze magnífics intèrprets a qui porta al límit com amb els espectadors a qui lliga a la cadira durant gairebé quatre hores de funció ininterrompuda. Fabre s’acosta a la idiosincràsia del seu país amb molta ironia, sense entrar en qüestions de nacionalismes, però denunciant la hipocresia governamental i la seva avidesa en el negoci de les armes. També, de manera molt elemental, fa una crítica oberta al rei, als polítics i a la corrupció. “Es pot ser belga”, conclouen els 14 coloms amb banderes blanques i una branca d’olivera al bec després de l’extenuant funció.

Fabre repassa la manera de ser i de viure dels belgues, als quals compara amb els eriçons, ja que tenen el ventre ben suau i són pacífics, però quan t’hi acostes massa ensenyen les punxes. També exhibeix la dèria pels coloms, que no fan gran cosa, però tenen una llarga història al darrere a Brussel·les. Belgian rules és una brillant reflexió lúdica sobre què significa ser belga i aborda alhora el que n’és menys atractiu: els homenatges a grans artistes, de Rubens a Magritte passant per Jacques Brel i fins i tot Adamo. Tot plegat està amanit amb les fastuoses comparses del Carnaval belga, que, asseguren, és famós i molt estimat. El poderós imaginari de Jan Fabre construeix imatges i moments de gran plasticitat i números corals plens de fantasia sense obviar mai les seves obsessions pels nus, el sexe i la mort. A la fi, un aperitiu per al Mount Olympus de 24 hores que es veurà al Lliure la temporada que ve.