HISTÒRIA

L’epidèmia que portaren els mosquits

Fa 150 anys la febre groga matà 200 mallorquins, però el 1821 es va endur 5.000 persones

El 1870, ara fa 150 anys, la febre groga transmesa per uns mosquits -com el virus del Nil de l’actualitat- es calcula que causà més de dos-cents morts a Mallorca. Una xifra important, però minsa comparada amb l’onada anterior, que el 1821 en matà prop de cinc mil. Llavors ja es produïren situacions semblants a les causades ara pel coronavirus: desorientació, negacionisme, preocupació per l’economia, protestes, conflictes entre els polítics, mesures estrictes -com el confinament de tot Palma-, comportaments heroics i d’altres que no ho varen ser tant.

L’historiador de la medicina José María Tejerina conta que el 13 d’agost del 1870 “una dona, veïna del carrer de Santa Creu [de Palma], arribà al vapor Mallorca procedent de Barcelona” i el dia 15 del mateix mes, “es trobà malalta”. Altres persones del seu voltant es veieren afectades del que semblaven infeccions intestinals. “Només un metge gran, el doctor Antoni Gelabert, sospità la natura certa del mal”. No fou fins al 29 de setembre, un mes i mig més tard, que les autoritats declararen, oficialment, l’existència de febre groga a Palma.

La ciutat va quedar aïllada de la resta de Mallorca, s’hi disposaren dos hospitals -el Militar i Ca l’Ardiaca- i s’hi garantiren els proveïments. Un malalt, en una narració en vers de l’època, assegura que “c ada dia dematí passavan / cert número d’empleats / proveint els apestats / de tot quan necessitavan. / Ni un dia nos faltà / carn de bou y de moltó / sucre, te, oli y carbó / sopa, vi, y molt bon pà ”. Segons Tejerina, fou decisiu que el batle de Palma fos, aleshores, Rafel Manera, que precisament era un metge de prestigi i dictà “unes prudents mesures profilàctiques per atallar l’assot”. Manera, republicà i maçó, fou també diputat a Madrid. També va concebre el projecte d’una gran via que unís la plaça de Cort amb el Born -només se’n va fer realitat un tram, que correspon a l’actual carrer de la Constitució- i es va suïcidar arran de les seves pèrdues econòmiques, el 1881.

Els autors de l’estudi La lluita per la vida. Administració, medicina i reforma sanitària -Isabel Moll, Pere Salas, Joana M. Pujadas i Eva Canaleta- creuen que les autoritats havien après la lliçó de la darrera infecció, que havia estat de còlera, que el 1865 havia mort a Palma 1.962 persones només de l’1 d’agost al 15 de desembre. En el mateix període tan sols varen morir 355 persones “per malaltia comuna”. “Sembla que la manca d’experiència prèvia” i “l’espiral de disputes polítiques entre les principals autoritats (...) foren catastròfiques”. Cinc anys més tard, “modificaren el sistema preventiu (...) Uns mateixos preceptes científics, però de manera més previsora i acurada, varen ajudar a minvar la incidència de l’epidèmia”, expliquen els autors.

Segons la metgessa Paula Grau fa 150 anys “es varen desallotjar cases i carrers afectats i s’habilitaren campaments per allotjar-los” als afores de Palma: 676 refugiats, a Bellver; 701, al Llatzeret; 109, a la Fonda Boria, al Terreno; 336, al castell de Sant Carles, i 386, a la cova de la Font Santa. A La lluita per la vida es registren 207 defuncions fins a la fi de la epidèmia, el novembre. Moriren, preferentment, els homes fadrins, d’entre 16 i 20 anys i d’entre 36 i 40. “Per contra, les dones fadrines sucumbiren menys a la malaltia”.

Negacionistes del contagi

L’anterior onada de febre groga, molt més mortífera, havia passat el 1821, fa gairebé dos segles i just després de la pesta del 1820. Si aquesta afectà el Llevant mallorquí, la malaltia transmesa pels mosquits Aedes i Haemogogus semblà sentir predilecció per Palma. Es detectà un cas amb símptomes, indica Tejerina: dos facultatius negaren que fos febre groga, i dos més afirmaren que “no era contagiós, ni podia inspirar sospites d’infecció ni propagació i que així s’havia de manifestar al públic per esvair l’alarma que es començava a estendre per la ciutat”. Un error mortífer.

Com era possible que quatre metges declarassin, unànimement, que allò -vòmits, grogor cutània i la resta d’indicis delators- no era la temuda malaltia? “Atès el seu tarannà liberal i burgès”, explica Tejerina, eren “proclius a acceptar les teories anticontagionistes, respectuoses amb les exigències comercials”. És a dir: no es podia donar per bo aquest diagnòstic, perquè això suposava establir la quarantena, i, per tant, la ruïna dels negocis. Un dilema com el del nostre temps: el d’haver de triar entre l’economia i la salut.

Però “el nombre de morts assolia ja unes xifres que no es podien amagar”, explica Tejerina, i les autoritats hagueren de prendre mesures. També varen deixar Ciutat per instal·lar-se a la Cartoixa de Valldemossa. S’establí un cordó sanitari de militars al voltant de Palma, amb el reforç de civils armats. “Tan extremat rigor, que confinava unes trenta mil persones en el recinte emmurallat de la ciutat, indignà el poble palmesà, que es manifestà iradament”. També, fa dos segles, les protestes dels disconformes amb la quarantena.

Set doctors moriren contagiats, relata Tejerina. “Es convidà els metges dels pobles a acudir a Palma, oferint-los un sou de 1.000 rals al mes”. Dels trenta-cinc que requerien només un acceptà córrer els perills d’aquella feina que ells mateixos havien triat: Marià Morei, el metge de Son Servera. “La resta s’excusaren”. Per la seva banda, “els facultatius fugits, refugiats còmodament a la Cartoixa de Valldemossa”, no dubtaren a criticar els seus “heroics companys que havien quedat a Palma complint amb el seu deure”, deixant anar que els estralls que causava la malaltia en realitat podien ser el resultat “de la seva malignitat” i “del mètode curatiu adoptat”.

Entre aquells metges altruistes de Palma, equivalents als nostres sanitaris d’avui, hi havia el metge militar manxec Antonio Almodóvar, que, si bé inicialment havia estat dels negacionistes, una vegada confirmada l’epidèmia “va entrar voluntari a Ca l’Ardiaca, deixant de banda determinacions polítiques i d’altres prevencions, prestant imperibles serveis”, assenyala l’historiador Miquel Ferrer. “Fou considerat pel poble com un vertader heroi per la seva abnegació i encertats mètodes de curació”. L’any abans ja s’havia traslladat a Son Servera i Artà per mirar de contenir la pesta al Llevant mallorquí.

L’onada del 1821, apunta Paula Grau, també havia començat a Santa Creu -era el barri dels mariners de Ciutat, que viatjaven constantment- i es varen haver d’habilitar com a hospitals Ca l’Ardiaca i els convents de Jesús i de Santa Margalida. “Es feren campaments per acollir els pobres i la gent sense casa” i s’instal·là “un llatzeret d’observació al monestir de la Real”, afegeix La lluita per la vida. Es calcula que el nombre de víctimes pogué arribar als cinc mil morts.

Desobediència política

Les penúries econòmiques de la ciutat aïllada s’afegien als estralls de l’epidèmia. Se sol·licità al govern espanyol -era el període del Trienni Liberal, el breu experiment progressista al regnat del nefast Ferran VII- permís per encunyar una moneda de necessitat, com a manera de pagament provisional dels béns bàsics. A Madrid s’hi negaren reiteradament, ja que aquesta era una competència exclusiva de l’Estat. Així que les autoritats locals varen desobeir i encunyaren a Bellver unes peces de trenta sous -avui, una raresa numismàtica- amb la inscripció “ Salus populi ”, de l’expressió “ Salus populi suprema lex est ”. És a dir: “La salvació del poble és la llei suprema”. Per damunt del que els haguessin ordenat, o de a qui corresponien unes facultats o unes altres.

No és l’únic cas de manifesta desobediència per part de les autoritats mallorquines en una pandèmia. Els historiadors Pere Salas i Isabel Moll, la geògrafa Juana Pujadas i l’antropòloga Eva Canaleta recullen que tant el 1865 -còlera- com el 1870 -febre groga-, “no dubtaren a autoaïllar-se, establint cinturons i sistemes quarantenaris propis”, per molt que aquesta competència només corresponia al governador. Aquest, afirma ell mateix: “no podent creure que l’ànim de les autoritats locals (...) hagi estat de rebel·lar-se (...), sinó que hauran obeït al natural instint en vista de la injustificada alarma (...) esper que (...) aixecaran immediatament el cordó sanitari”. No varen fer cas d’aquesta ordre.

I no tan sols això, sinó que els quatre autors recorden que els mallorquins tenien tan clar que l’aïllament era una mesura eficaç per frenar els contagis que en alguns municipis “els habitants protagonitzaren aldarulls” quan les autoritats locals varen intentar complir les ordres del governador. Aquest reiterà la prohibició d’acordonaments, que “tornà a ser desobeïda sistemàticament (...) A més, la premsa en el seu conjunt, inclosa la de caràcter progressista, també donava suport normalment a tots els aïllaments”. Salas, Moll, Pujadas i Canaleta constaten que els cordons sanitaris demostraren la seva eficàcia, fins al punt que cap epidèmia, durant el segle XIX, va arribar a afectar el conjunt de Mallorca, només localitats concretes. Les “mesures especials d’higiene” i “el triomf definitiu de la bacteriologia” millorarien significativament la situació sanitària dels illencs.

UN VAIXELL DANÈS INFECTAT COL·LAPSÀ EL LLATZERET DE MAÓ

Les epidèmies de febre groga del 1821 i el 1870 foren les pitjors registrades al Llatzeret de Maó en tota la seva història, segons l’investigador Alfonso Buenaventura. Fa un segle i mig, el vaixell danès Homgen of Danmark “fou desviat des del port de Barcelona a aquest llatzeret”, que es trobava “en precari (...) mal estat, en part ruïnós, sense el personal adient en qualificació i nombre, amb dotació material insuficient i molts altres problemes”. Així que “els malalts que anaren apareixent”, d’aquesta i d’altres embarcacions, “hi generaren un autèntic col·lapse”.

El fet que, casualment, l’Esquadra del Mediterrani de l’Armada Espanyola es trobàs fondejada al port de Maó va permetre disposar d’un del seus metges, triat a sort: Rafael Gras. Disciplinadament, redactava informes diaris, als quals constatava que “els malalts que anaven arribant es trobaven ja al límit”, tant, que l’únic que podia fer era “alleujar-ne la mort”. Gras diagnosticà el mal: febre groga, i lamentava que “combatuda oportunament i al seu temps, s’hauria pogut vèncer”.

El Llatzeret de Maó només va prestar servei un segle, del 1817 al 1917, amb les mateixes funcions d’altres establiments similars als recintes portuaris, és a dir, servir com a espai de quarantena per a vaixells sospitosos d’infecció. El 1821 visqué una altra epidèmia, aquesta de tifus. Encara pitjor: en aquesta zona habitava, justament, una de les espècies de mosquit propagadores de la febre groga.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF