Música
Cultura 21/07/2021

Quan l'entusiasme pop fa que un segell d’Oregon editi un disc dels Kiwis

El grup barceloní actua al cicle Els Vespres de la UB aquest dijous

2 min
Els Kiwis: Jordi Garrigós, Inés Martínez de Albornoz, Marta Millet i Marc Andreu.

BarcelonaLa militància pop internacional pot arribar a ser molt entusiasta. Tant com perquè un segell la costa oest dels Estats Units decideixi participar en l’edició d’un disc d’un grup barceloní. “Sí, un paio de Portland (Oregon), a qui tant li fa que cantem en català. Com si cantéssim en hongarès. Aquí la clau és l’entusiasme”, explica Marc Andreu, guitarrista dels Kiwis, el quartet que completen Inés Martínez de Albornoz, Marta Millet i Jordi Garrigós, tots quatre amb lligams amb grups de l’underground local com Veracruz, Las Perras del Infierno i La Célula Durmiente. “A mi el que em semblaria normal és que aquest paio escoltés un disc dels Manel, super ben produït, i al·lucinés fins al punt de voler editar-lo als Estats Units. Però fer-ho amb nosaltres és tan de fan underground que només es pot fer des de l’entusiasme”, afegeix Garrigós. El paio en qüestió és Chris MacFarlane, responsable de la discogràfica independent Jigsaw Records.

Els Kiwis van publicar a finals del 2020 el disc Vida exterior, produït per Joan Colomo, amb Snap! Clap! Club, el segell que dirigeixen des de Barcelona Dani Cantó i Ana Uslenghi. “En vam fer una edició de 100 vinils. Podíem haver-ne fet més, però no teníem tota la confiança de si els vendríem o no. Finalment, entre amics i que Snap! té una bona xarxa de clients habituals, es va acabar en un parell de dies. I aleshores havíem de pagar una segona edició, perquè quan fem concerts ens agrada portar alguns discos per vendre'ls”, diu Andreu. Mentre feien números, Cantó els va suggerir la possibilitat d’implicar-hi un segell internacional. “Va enviar uns mails i el Chris va dir que hi estava interessat”, recorda Andreu. “El Dani i ell ja es coneixien perquè el Chris havia coeditat un disc d’Evripidis and His Tragedies el 2016. Per tant, ja hi havia una connexió entre els segells”, diu Millet.

El context de la il·lusió

Tot plegat s’ha fet sense èpica però en un context on la relació amb la música es basa en la il·lusió i en el reconeixement d’uns referents comuns, entre els quals hi ha la música ieié francesa dels 60, el pop australià i neozelandès dels 80 i el pop escocès dels 90, concretament el de grups com Teenage Fanclub. “La banda sonora de les nostres vides és això. Ens hi sentim còmodes perquè és el que hem escoltat tota la vida, cadascú amb menys o més intensitat”, admet Garrigós.

Vida exterior, les cançons del qual tocaran aquest dijous a la Finca Pedro i Pons dins del cicle Els Vespres de la UB, és el disc de quatre persones que voregen els 40 anys i per a les quals el grup és “una part important” de les seves vides, però no la que els omple la nevera. “El disc és un fresc d'allò que vivim i sentim”, diu Andreu. “Hi ha desenganys, perquè algú de 40 anys que viu a Barcelona té desenganys de tota mena: amorosos, d’amistat i polítics”, assegura Garrigós.

stats