Música

Mireia Farrés: "A l’OBC ens falta molta plantilla i això és un problema enorme"

Entrevista a la trompetista, que actua amb l’organista Juan de la Rubia a la Schubertíada dimarts

“És un valor segur de l’OBC”, escrivia el crític Xavier Cester sobre Mireia Farrés (Santpedor, 1980), la trompeta solista de l’orquestra on té plaça des de fa gairebé quinze anys. Ara Farrés ha acceptat una aventura amb l’organista Juan de la Rubia que començarà dimarts a la basílica de Castelló d’Empúries, dins la Schubertíada. Al programa, obres per a trompeta i orgue de Clarke, Bach, Purcell i Telemann.

És la primera vegada que fas un concert amb l’organista Juan de la Rubia.

Sí, és la primera vegada que toquem junts, tot i que el format de trompeta i orgue és un clàssic, i molt atractiu perquè hi ha molt repertori escrit. Amb el Juan ens coneixíem, però no havíem tocat mai junts, i quan ens ho van proposar va ser perfecte per a tots dos.

Coneixent com li agrada improvisar a ell, ¿us vau plantejar interpretar el repertori des de la improvisació?

No, aquest repertori de moment no. És una primera trobada. El Juan creia que havíem de fer els hits dels hits. Sí que hem parlat de possibles concerts pròxims i segurament acabarem tocant temes en aquest sentit.

Quan vas a anar a estudiar a Boston ja tenies clar que la teva carrera seria més en l’àmbit clàssic que en el jazz?

Just quan vaig marxar no. El primer any allà vaig fer clàssica i jazz, i aleshores ja vaig veure que havia de triar o una cosa o l’altra. Per a mi el món clàssic és un idioma supernatural, m’és molt còmode, l’entenc perfectament... i al final acabava passant més temps amb el clàssic que no pas amb el jazz. Per tant, vaig entendre que intuïtivament ja estava escollint un camp.

Tanmateix, no t’has limitat només al món clàssic.

Sí, però en el tema de la improvisació, per exemple, no tinc un nivell. Per la meva manera de ser, sempre em posaré a llocs on cregui que puc donar la talla com la puc donar en el clàssic. No em posaria mai allà on sé que hi ha gent que ho podria fer molt millor que jo.

Els projectes que fas al marge de l’OBC i de la teva feina com a docent a l’Esmuc et permeten explorar nous territoris musicals.

Amb l’orquestra la part simfònica està coberta. Amb la part docent, cap problema: m’ho passo superbé perquè faig les hores justes que vull fer i no tinc la sensació que m’estigui tallant ales. I, al marge d’això, acabo de fer un disc amb la pianista Mercè Hervada, que fa vint anys que treballem juntes. També faig molts concerts de cambra, i estic fent coses amb el Llibert [Fortuny, el seu company] i el Manel Camp. Em falta més temps que projectes.

¿Creus que els solistes de l’OBC teniu el reconeixement que mereixeu?

En aquest sentit, la veritat és que el meu ego no m’ho demana. Quan vaig entrar a formar part d’un col·lectiu ja sabia què significava. Però si en comptes de dir "Mireia Farrés, la solista de l’OBC, ha fet el solo de la Cinquena de Mahler", diuen que "les trompetes han estat perfectes", jo ja em dono per satisfeta. Com a qualsevol persona, si fas una feina que està ben feta i se t’anomena, doncs fantàstic, però la feina d’orquestra m’agrada pel que m’aporta la música simfònica i perquè formar part d’un col·lectiu on es puguin crear coses tan immenses com tocar una simfonia de Mahler en què tots anem a l’una té una màgia que no trobo en un altre format.

Què ha aportat Kazushi Ono a l’OBC?

Amb ell toquem tranquils. Quan fem els concerts treu el millor de l’orquestra. I en aquest sentit ha aportat comoditat, que la gent es pugui expressar, que ningú se senti cohibit a l’hora de tocar.

Fa gairebé quinze anys que estàs a l’OBC i n’has vist de tots colors.

Sí, i suposo que la cosa continuarà així.

El moment més delicat per a l’OBC va ser quan la crisi econòmica era més dura i la llei impedia cobrir places...

Encara som en aquest moment, perquè es podria dir que gairebé no tenim orquestra. A l’OBC ens falta molta plantilla i això és un problema enorme perquè no hi ha identitat. Imagina’t que treballessis en un lloc on cada dia et fiquessin al costat una persona diferent. És impossible crear equip quan les places no es poden cobrir de cap manera. S’ha intentat fer borsa, però tampoc es poden fer contractes llargs i per tant s’ha de contractar la gent per setmana, i així és difícil tenir la garantia que aquella persona podrà venir més setmanes perquè quan li ofereixin una cosa de més continuïtat agafarà allò. I això és un problema molt gran, sobretot per a la corda, que són molt pocs. Hi ha vegades que em miro la corda i només reconec quatre persones. Fins que això no estigui cobert és impossible parlar d’orquestra simfònica, perquè avui dia som molt pocs.

  • Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF