Cultura 05/04/2019

José Martret “Pensar ‘és impossible’ ens frena. La creativitat no té impossibles”

Director de teatre i actor

Cristina Ros
4 min
José Martret “Pensar ‘és impossible’ ens frena.  La creativitat no té impossibles”

PalmaDesprèn energia i il·lusió. El nom de José Martret (Palma, 1971) es troba com a director en almanco quatre obres de teatre i òpera que estan ara mateix en cartell o a punt d’estrenar-se, i no només a Mallorca. Mentre Placeres íntimos i La vida de Octavia continuen conrant èxits arreu de l’Estat, comença a girar amb força La malcontenta i s’ultimen els assajos d’Elisir d’amore, que estrenarà el Teatre Principal el proper 28 d’abril i que és el debut en la lírica d’aquest director escènic i actor que ja va trencar motlles a La Casa de la Porterai que no deixa d’imposar-se reptes.

Teatre, cine, televisió, ràdio i ara òpera. Sou multifacètic.

Jo el que som és molt kamikaze [riu]. No, seriosament, m’agraden les aventures, però vaig molt alerta. M’he preparat durant temps en l’òpera. Cada nou projecte és una responsabilitat i hi entr amb molt de respecte. La vida és un experiment constant, i no em referesc només a la vida artística.

Com és el vostre Elisir d’amore

No és meu, és d’un equip fantàstic. Pel que fa la meva direcció escènica, tenia molt clar que no volia anar a una visió històrica o museística. Duc Elisir d’amore a un àmbit contemporani, al hall d’un hotel de la costa mediterrània a començament dels anys seixanta, en l’època daurada del turisme, quan encara no s’intuïa la invasió desastrosa que patim. És la història d’un amor impossible, una comèdia, cosa que ja em va bé perquè sempre he dirigit obres molt intenses. Faré una direcció molt teatral d’una òpera, i serà divertida. En tenia ganes, jo també tenc una part més lleugera.

Fer un transvasament del passat a l’actualitat és bastant constant en el vostre treball. També ho heu fet a La malcontenta

Per a mi, és una necessitat fer-ho. No m’agrada fer museística. Vull que el públic s’hi senti interpel·lat, que pugui fer una lectura a la mida del seu context íntim i vital. Rompre l’espai temporal en favor de l’actualitat enriqueix la reflexió. Cal rompre els codis i no quedar-nos en el que ja s’ha fet. Necessit cercar nous camins.

La creativitat es pot ensenyar, es pot aprendre?

La creativitat s’exercita i s’ha d’exercitar. Ni s’ensenya, ni s’aprèn. Sí que es fomenta, mirant-ho tot, és quan el teu cap es posa en marxa i venen les idees. Però no es pot forçar. En tot cas, tenir una actitud oberta és essencial. Pensar “és impossible” fer una cosa o una altra ens frena. Ja hi ha massa murs en aquest món com per posar-ne a les accions creatives. La creativitat no té impossibles, de qualsevol situació sempre arriba a sortir-se’n.

Deis que us agrada veure-ho tot i que procurau fer-ho. Què demanau com a espectador que després aplicau a la vostra feina?

Ho puc dir amb un exemple: De Jauría, l’obra dirigida per Miguel del Arco sobre el judici de la Manada, en vaig sortir molt tocat com a espectador. I és això, hem de lluitar perquè l’espectador surti remogut després de veure una obra de teatre, una pel·lícula, també en haver llegit un llibre o escoltat música. Si et quedes igual que abans, qualque cosa no s’ha fet bé.

Teniu qualque fórmula o sou dels que en fugen?

No hi ha fórmula. Per a mi el més important és ser sincer i fer una feina molt honesta. Si fas allò que creus i que de veres necessites contar, tens moltes més possibilitats de fer la història creïble. Donat que treballam amb l’artifici, que el teatre, el cine i l’òpera són artifici, no pots crear un artifici tan artificial que no arribi al públic.

Canviau sovint de registre. En quin us sentiu millor?

La primera obra amb què em vaig sentir identificat va ser Ivan-Off, el Txékhov amb el qual obrírem La Casa de la Portera. És un retrat de la pèrdua de la il·lusió, de la depressió i de l’estat de paralització, i això toca a qualsevol persona contemporània. Després vàrem fer Macbeth, l’ansietat pel poder, i l’ansietat és un estat que pateix interiorment una part molt important de la societat. Per posar un altre exemple de les obres que he fet més recentment, Placeres íntimos és una radiografia descarnada de les relacions de parella actuals que mostra de manera bastant cruel allò que amagam els éssers humans. I crec que és això el que més m’interessa: obrir l’ametlla de la vida interior.

Heu esmentat La Casa de la Portera, un gran èxit en la vostra carrera i un referent del teatre alternatiu. Es pot sobreviure amb 20 o 25 persones de públic?

El teatre alternatiu no té una vocació empresarial, ni una ambició econòmica. Ningú s’hi fa ric ni es pretén. Hi juguen altres factors: són uns espais fantàstics per a la inventiva, per assumir riscos. És un planter del qual surten nous dramaturgs, directors, actors. Els que passaren per La Casa de la Portera tots o quasi tots treballen en grans teatres, i a mi aquella casa em va obrir moltes portes que fins aleshores tenia tancades.

stats