ENTREVISTA
Cultura 05/06/2020

Joan Pons Bover: “La literatura permet sortir de tu i posar-te a la pell d’algú que ha mort”

Entrevista a l’escriptor de Santanyí que va guanyar el premi Ciutat de Palma 2019 amb la trama 'Tània i els vius'

Elena Navarro
3 min
Joan Pons  “La literatura permet sortir de tu i posar-te a la pell d’algú que ha mort”

PalmaLa trama de Tània i els vius, a Joan Pons Bover, se li va modelar tota sola a les mans. “Com si els conegués d’abans”, diu. Amb aquesta obra, l’escriptor de Santanyí va guanyar el premi Ciutat de Palma 2019 i ara la novel·la ja és a les llibreries, editada per Adia. Es tracta d’una història contada en primera persona i a quatre veus, i que se centra en la complexitat de les relacions humanes i la incapacitat per acceptar la realitat.

Donau vida a quatre personatges en contextos molt diferents: el cercle polar, la mort, la presó i Barcelona. L’ambient és determinant per entendre’ls?

Sí. Però a escala temporal hi ha també el moment passat en el qual compartien un espai, que era el sud de Mallorca: Cala Fonoll, que podria ser identificada com Cala figuera; i la Vila, que fa referència a Santanyí. I aquest espai l’han compartit. Després, a partir de la mort de na Tània, aquests personatges surten expulsats de l’illa.

Alguns d’ells escullen l’exili.

Sí. Tret d’en Guillem, a qui la presó li ha vingut imposada, i na Tània, que ha mort, en Miquel i n’Arnau fugen de tot el que els havia fet mal. Necessitaven prendre distància. L’un cerca una ciutat sobrehabitada on se sent anònim; i l’altre, un espai de naturalesa immens, perquè dona una mica de consol al sentiment de culpa que arrossega.

Tània parla des de la mort. Què diferencia la seva veu de la dels vius?

Com que ha deixat enrere aquest món, no pateix els desitjos, els impulsos, la ràbia i el dolor que pateixen els que han quedat. Per tant, ella pot parlar des d’un estat de calma, de pau amb ella mateixa. Això em permetia donar un punt de vista diferent dels altres personatges, que són els que encara batallen i paguen les conseqüències de les errades o les vicissituds de la vida. Quant a l’estil, la veu de na Tània és més lírica, més poètica. És més rica amb imatges.

Na Tània, en certa manera, envia missatges als vius. Creis que, en realitat, els morts tenen aquesta veu?

Crec que sí: que parlam amb els morts, de diferents maneres i de vegades sense adonar-nos-en. La literatura permet imaginar què hi ha després de la mort; i sortir de tu mateix per posar-te a la pell d’una persona que ha mort, que ha travessat aquesta frontera. Encara que sigui únicament la meva imaginació, m’ha permès fer un viatge que no hauria aconseguit sense aquesta excusa.

Podem dir que és una novel·la sobre les relacions humanes?

Totalment. I sobre la necessitat d’acceptar la realitat que vivim. Perquè deixar-nos endur sempre pels nostres desitjos és perillós: ens porta a llocs on, en realitat, no ens convé ser-hi.

Els personatges s’enfronten també a moltes contradiccions, dificultats per entendre’s, per recompondre’s...

Perquè no som només una cosa, sinó moltes. Ho he volgut reflectir en la novel·la i per aquest motiu al principi cit una frase de Virginia Woolf que aporta molta llum: “Ara se’m fa clar que no som un de sol, sinó un de complex i molts”.

El sud de Mallorca com a teló de fons, per què?

Perquè és el lloc més proper a mi, on em sent amb més lligam sentimental. Volia fer personatges reals, que te’ls puguis trobar pel carrer, i a mi m’és difícil parlar des de la perspectiva d’una persona que viu a Nova York.

Descriviu una illa colpejada per la corrupció i l’especulació immobiliària. És una denúncia?

No tant. A la primera novel·la, Un incendi al paradís, sí que era un tema més central. Aquí em serveix per configurar un personatge ambiciós. I una persona amb ambició a Mallorca el més normal és que estigui relacionada amb el sector immobiliari o el turístic.

Com, quan, on el podríem veure escrivint l’obra?

Escriure, sobretot al matí ben prest o ja al vespre, perquè és quan hi ha més calma. El que passa és que, en el meu cas, la novel·la passa molt de temps dins el cap. Hi pens tot el dia, gairebé de manera obsessiva. Mentre faig altres coses, se solucionen qüestions que no havia pogut resoldre, i vaig prenent notes del que s’ha de canviar.

Quan s’és conscient que el que hi ha al cap serà una novel·la?

Des del primer moment sabia que volia contar una història a quatre veus en primera persona, i que no serien relats sinó una novel·la. També tenia bastant clara la forma com convergirien. Vaig començar amb un personatge i, estirant del fil, a poc a poc, em varen sortir els altres i les relacions entre ells. Sobretot les primeres 50 pàgines em varen sortir d’una manera molt natural. Com si, en certa manera, ja els conegués.

stats