Teresa-M. Sala: “Tot i les presses, en mirar la mar o el cel ens continuam demanant coses ”

Entrevista a la Historiadora de l’art experta en museologia i professora de la Universitat de Barcelona

A Teresa-M. Sala la trobam immersa en una simfonia de blaus. La historiadora de l’art, experta en museologia i professora de la Universitat de Barcelona, ha centrat en aquest color l’exposició Blau, el color del modernisme, que comissaria i que fins al 31 de maig es pot contemplar al CaixaFòrum de Palma. Se situa davant el quadre La cala encantada, immens, d’infinits blaus, feliç que l’obra retorni, encara que sigui temporalment, al Gran Hotel, l’edifici també modernista per al menjador del qual el va crear el pintor Joaquim Mir.

El modernisme és blau?

Podem observar el modernisme des d’òptiques diferents. Per a aquesta exposició, no volia fer el mateix, tantes vegades l’he revisat. En el projecte de recerca, havia aprofundit en l’obra de Rubén Darío i vaig pensar a inspirar la mostra en el seu llibre Azul... Aquests punts suspensius són molt importants, suggeridors. Reflectim els blaus del blau, partint de la pintura, que és pigment, però alhora és símbol. I, des del romanticisme, el blau és sentiment. No debades, Víctor Hugo va ser el primer que va dir “l’art és blau”. En tot cas, el modernisme no és un estil, sinó un projecte cultural, fet des de la consciència que la cultura és l’eina transformadora. El blau, en aquest sentit, és un concepte, i és un concepte poètic. El color és cultural.

Ens queda molt lluny l’esperit del modernisme?

Ara tot va de pressa, vivim entre una allau d’imatges. Però, tot i les presses, en contemplar la mar o el cel ens continuam demanant coses. Així i tot, crec fermament que el temps és simultani. Vull dir que aquestes obres són aquí i ara, i no deixen de parlar-nos. És el que deia Joaquim Mir: “Només vull que les meves obres alegrin el cor i inundin de llum els ulls i l’ànima”. Tocar el cor, obrir la mirada, arribar a l’ànima, és del tot vàlid.

En un moment que es vol revisar, una vegada més, la definició de museu, què diríeu que ha de ser i quina funció ha de complir la institució museística?

El museu hauria de ser de la gent i del lloc, per això crec que la funció depèn del lloc on estigui. Sempre que en tinc ocasió, faig una defensa molt ferma del que és local enfront del que se’n diu global, que anul·la la singularitat, que estandarditza. Des d’aquesta essència local, el museu ha de ser un motor de dinamització cultural, però també a fi de canviar les coses a favor de la igualtat, la llibertat, la fraternitat. El museu té una responsabilitat social. I ara, que estam en un moment complex, cal potenciar el compromís amb la terra.

Si es tracta de treballar per la igualtat, la llibertat o els drets, no podríem parlar igualment del parlament o d’altres instàncies polítiques o jurídiques?

El museu també fa política, perquè es posiciona. És clar que no ha de perdre de vista la seva idiosincràsia. Jo el que li deman és que treballi en profunditat, i amb el patrimoni que té, tot allò que sigui d’interès en l’actualitat i contribueixi a fer una societat millor, més formada i més crítica. I defens que s’han de crear sinergies amb el món universitari perquè els museus siguin també espais de transferència de coneixement. Sí, el museu té un paper molt filantròpic, i ja sé que això va en contra dels números, que tant es compten.

El museu ja no és el temple de les muses, voleu dir.

Si voleu, podem reivindicar també el temple de les muses, la mare de les quals és Mnemòsine, és a dir, la memòria. Reivindico la memòria, de la qual és filla la història. És el record, i no només la història, i això té a veure amb l’arxiu, el rastre, les emocions...

La memòria es reivindica poc avui. La duim al mòbil.

Sovint es diu que els joves no saben res, no memoritzen, etcètera. Jo, que hi treballo cada dia, amb joves, a la universitat, he de dir que n’aprenc molt, d’ells, i el que veig és que tenen unes unes possibilitats immenses d’expandir la mirada. I quan expandeixes la mirada, multipliques infinitament les possibilitats d’interpretació, la imaginació i la creativitat.

La crisi ha tallat les ales als museus, a la cultura?

La crisi ens ha obligat a repensar-nos. El sector públic ha patit molt. Si intentem mirar-ho en positiu, potser és l’ocasió de fer coses més sostenibles, d’activar la imaginació, i també de fer que hi participi més la societat civil i el sector privat. Hi ha d’haver una major aposta per la cultura per part de tothom. Si fóssim més cultes, seríem més lliures. Tornam al modernisme.

El modernisme és molt patriarcal. Vós treballau la història des de la perspectiva de gènere.

Estem treballant els reversos de l’art, i un d’aquests reversos són, sens dubte, les dones. Hem de donar visibilitat a allò que no ha estat visible, a qui se li ha negat la visibilitat. En aquest sentit, el MNAC dedicà una exposició a Lluïsa Vidal, s’han recuperat Pepita Teixidor i Rafaela Sánchez Aroca. Apareixen noms invisibilitzats. Han d’aflorar els marginats i els desconeguts. Cal tenir clar que el gènere ens uneix; les classes socials ens divideixen.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF