Cultura 17/01/2020

Tomeu Coll : “Per què sempre se’ns ha d’imposar una visió única?”

Entrevista al fotògraf que va ser nomenat "fotògraf emergent" per l’Smithsonian Magazine

Cristina Ros
4 min
Tomeu Coll  “Per què sempre se’ns ha d’imposar una visió única?”

PalmaVa ser nomenat “fotògraf emergent” per l’ Smithsonian Magazine nord-americana per Badlands, imatges en blanc i negre que mostren allò que ningú mira o fins i tot s’hi tanquen els ulls. Els darrers catorze anys, Tomeu Coll (Sant Jordi, 1981) ha fotografiat el camp, el nucli urbà i la gent del seu poble, i ho ha recollit en un llibre que ha publicat l’editorial alemanya Kehrer i que serà presentat als Estats Units. El fotògraf mallorquí, col·laborador de revistes com Stern, Der Spiegel i L’Illustre, serà un dels ponents en la propera edició del festival Formentera Fotogràfica, que tindrà lloc del 29 d’abril al 3 de maig, amb la col·laboració del diari ARA. Amb projectes per mig món, Tomeu Coll no és, en cap cas, un fotògraf complaent.

Una fotografia és sempre una tria. On triau posar l’ull?

Fa anys que cerc allò que el cineasta Jonas Mekas defineix com a coses que es troben en llocs on no hi ha res. No m’interessen els espais, ni les persones, ni les coses en les quals tothom es fixa, ni tampoc aquells llocs on passen coses, sinó on sembla que no passa res.

El projecte fet al vostre poble, l’heu definit com a Badlands.

Sí, són males terres. Tenc una relació d’amor-odi amb aquesta terra i la gent. Hi ha molins, molts d’abandonats perquè abandonam el camp. Aquí, a Mallorca, només interessa el turisme. La meitat dels meus veïns són de Vox. Si miram els resultats electorals de Sant Jordi, els vots es reparteixen sobretot entre Vox i MÉS per Mallorca. Així que el que passa en aquest poblet es pot extrapolar a la resta del món, en molts sentits.

Qualsevol món té una altra cara. En cercau la cara més dura, la menys complaent?

A la vida trobam sovint aquesta dualitat. Molta gent tanca els ulls davant la mort i la degradació. Hi ha qui s’espanta de trobar ossos, esquelets, al seu pas. Per mi, ni la mort ni els ossos no tenen una connotació negativa. Per què sempre i en tot se’ns ha d’imposar una visió única, per què? Hem de conviure amb la tragèdia, és part del cicle de la vida, però no ens hi preparen.

Com a fotògraf...

Som fotògraf, jo? No ho sé. Quina mania aquesta que hi ha de delimitar les coses. Jo faig fotos, sí; vaig sempre amb la càmera a damunt, també, però vull escapar de l’esquema d’haver de fer les coses, d’haver de fer fotos sí o sí. Les fotos me les trob. No vaig predisposat a fer una feina, només tenc la predisposició de fer la foto si la trob. Hi ha gent que veu les coses i una altra que no, i uns veim unes coses i els altres, unes altres. Això és tot. Això sí, la fotografia em permet viure coses que d’altra manera no viuria. Amb la càmera puc accedir a llocs on sense la qual no tindria accés.

Una Leica analògica no us complica el procés?

A mi el sistema digital no em fa feliç. A més de trobar-me la foto sense esperar-ho, m’agrada trobar-la després d’haver-la fet, quan la revel. De la fotografia m’interessa l’experiència del temps, el temps que passa entre que veus la imatge en un lloc o l’altre fins que la reveles. De fet, m’interessa més el procés que no el resultat. I sí, és un procés llarg i també pot ser tortuós. Però si he de triar, entre el meu procés tortuós i el que veig a la societat, em qued amb el meu procés.

Heu parlat de llocs prohibits on a una càmera se li dona accés. Pensava que era al contrari: llocs als quals les càmeres no tenen accés. De quins llocs parlau?

Em referesc, per exemple, a llocs on es practica sadomasoquisme [en mostra una sessió de fotos]. A Mallorca hi existeix una comunitat enorme de BDSM. Em criden i hi vaig amb la càmera, però no m’hi situu com a fotògraf. El sexe, el mir amb curiositat, m’interessen les perversions sexuals, ho he normalitzat. És clar que no em referesc a la pederàstia, ni a d’altres pràctiques delictives, sinó a pràctiques entre adults, consentides i fetes des del respecte mutu. En aquesta comunitat BDSM hi ha més respecte entre homes i dones que no a la resta. Entre aquestes persones, el “no i punt” no té sentit com a reivindicació. Tenen ben clar que si qualcú diu “no” és “no i punt”. No s’hi insisteix ni es força.

Amb les xarxes socials, una imatge compromesa és un perill?

Quan faig fotos eròtiques o d’actes sexuals, jo som més protector de les persones que hi surten que no elles mateixes. La gent no és conscient del perill del que implica o pot implicar fer pública una imatge.

Les vostres fotos crítiques amb el turisme han rebut forta contestació.

Aquí la gent torna molt boja quan fas fotos contra el turisme. Si hi ha una paraula que odii és ‘turista’. Quina mena d’ésser és aquest? Especialment el turista de creuers, que em semblen camps de concentració damunt la mar. Ets a dins i, a sobre, et fan gastar doblers. Són camps del neoliberalisme.

stats