Sebastià Perelló: “Voldria que no fóssim la mentida en què ens hem convertit des del 1936 fins ara”

L'escriptor mallorquí acaba de publicar la seva tercera novel·la que remet a tres moments de la història del darrer segle 

“De cop i volta, tots esperaven i no sabien ben bé què. Com peixos dins una peixera”, escriu Sebastià Perelló a La mar rodona, la tercera novel·la de l’autor mallorquí que acaba de publicar Club Editor, quatre anys després d’aquella Veus al ras amb la qual va guanyar el Premi de la Crítica Catalana 2016. En un tríptic que remet a tres moments de la història del darrer segle, a tres vides, a tres jo, qui també és poeta -cosa que queda palesa en la seva narrativa- acaba fent una observació circular d’una societat que no diu, que no vol saber, que sovint hi és sense ser-hi. “Això és i no és Mallorca”, es llegeix en la sinopsi d’una novel·la sobre la memòria i també, i principalment, sobre la mentida. És una obra singular com ho és el treball de la paraula i les idees de qui la signa.

La mar rodona són tres històries en una seqüència cronològica ben significativa. Ens trobam amb un tríptic o amb un cercle tancat?

Amb un tríptic de tres ales, cap d’elles central; he volgut tractar el tema d’una transmissió que no s’ha produït. Per això, havia de prescindir de la trama, perquè precisament la trama de la nostra història recent està plena de talls i de llacunes que jo havia de fer presents. La nostra trama és una ferida oberta amb fractures històriques que no s’han reparat per l’artificialitat del relat que ens han contat, perquè no hem volgut llegir els papers ni fer la tesi que hauríem d’haver fet. En tot cas, el fil cronològic és tan net, tan clar, que és brutal pensar que no l’hem llegit. Hi ha hagut un problema de transmissió que hem de revisar. Hi ha hagut, a més, la voluntat que fos així, que no hi hagués transmissió, d’aquí la mentida.

Primer, us situau al 1936, ara que s’obren les fosses i es constata l’atrocitat. Després, anau a mitjan anys 70, ara que es veu que el mort no era tan mort. Un nou bot i sou al 2000 a l’antihotel, precisament ara que hem conegut el no-turisme. El passat per fer una lectura del present?

Quan ho vaig escriure, no sabia que la pandèmia introduiria en les nostres vides l’absència de turisme. Per mi, el turisme és una manera d’estar al món. Tots som turistes. Em resulta curiós que, com a imatge del turisme, sempre havia pensat en dues persones que es topen i es donen la mà, però m’he adonat que en realitat es topen d’esquena i ni es donen la mà ni es miren. Hauríem de reformular el turisme des del concepte de l’hospitalitat i el podríem canviar de dalt a baix. Allò que no té sentit és que vinguin a conèixer-nos i nosaltres, els amfitrions, el que hem fet és desaparèixer. No hi som en essència, no ens poden conèixer, només hi ha la nostra disponibilitat. I això, que a la novel·la es refereix a Mallorca, passa també a Venècia, a Hong Kong, a Roma, a Barcelona o a qualsevol de les ciutats més turistitzades del món.

Us heu referit només a la tercera història, la que fa una curiosa observació del turisme. Què hi ha de les dues anteriors, les que se situen en els inicis de la Guerra Civil i de la Transició?

Per mi, el relat del 1936 parteix d’un secret, un paper que ningú llegirà. Volia parlar d’allò que no es diu, que es calla, que sempre és més important que allò que es diu. Els morts són vius. I a la Transició passà el mateix: hi ha un mort que encara passejam. A més, si tothom esperava sense saber ben bé què, seria important investigar aquest no saber què. Al cap i a la fi, aquesta és una novel·la sobre la mentida, allò que no s’ha dit, que no ens hem contat i que costa tant de dir. També la reflexió que hauríem de fer sobre el turisme és una tesi que no feim mai, una altra manera de negar-nos la veritat a nosaltres mateixos. Voldria que no fóssim la mentida en què ens hem convertit del 1936 fins ara.

Confés haver llegit la novel·la subratllant paraules i expressions del català de Mallorca que ja no sent pel carrer. A moments, fa la sensació que el llenguatge mana tant com la història. Què en pensau?

No tinc una idea nostàlgica d’una llengua ni d’uns registres locals. No hi ha cap intenció localista ni costumista.El que intent és fer servir tots els recursos que tenc al meu abast per a allò que vull dir, i els vaig a cercar allà on sigui. Tenc molt respecte per tot el patrimoni lingüístic català i hem de fer ús d’una llengua tan extensa i àmplia com és. Jo no vull expressar-me en una llengua estandarditzada, sinó aprofitar tota la seva diversitat. Potser hi haurà qui no entendrà algunes expressions, però el context hi donarà el sentit. I, en tot cas, l’estranyesa fa part de la lectura.

Fins a quin nivell arriba la vostra exigència amb l’escriptura?

Sobretot m’exigesc moltes hores. Medit cada paraula i cada frase a la manera flaubertiana. Això no vol dir que jo sigui exigent amb el lector, que no ho som. Entenc l’escriptura com un acte d’hospitalitat: entra-hi, observa i ves fent. I mirau, ja que abans parlàvem del turisme: idò en el turisme nosaltres hem acabat sent reemplaçables, cosa que en l’escriptura no pot passar de cap manera perquè la destrueixes.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF