Drexler: “Em pos límits perquè m’asfixii en la immensitat”

PalmaSilente, que significa “silenciós, tranquil, assossegat”, és el nom que ha triat Jorge Drexler per a la seva nova gira, que arriba a l’Auditòrium de Palma el 18 de maig. Nom Silente per la manera en què el músic uruguaià juga amb el silenci durant el concert: com a matèria primera, com a marc comunicatiu. És un espectacle en format íntim i acústic: Drexler, la guitarra i un ventall d’eines contemporànies per fer eclosionar diversos paisatges visuals i sonors.

“És unipersonal, però hi ha molta electrònica, llums i un disseny d’escenografia que mai havia treballat”, explica. Precisament, el fet d’enfonsar les mans en mons nous és el pedal que mou la carrera de Drexler. Autodeclarat curiós per naturalsa, “golós” indagador de tota l’experiència humana, el músic uruguaià es resisteix a la lògica estàtica. “Som molt poc propens a repetir esquemes i modalitats de treball; m’alluny de la nostàlgia”, afirma. El seu darrer disc, Salvavidas de hielo, n’és un exemple: un contrast clar amb l’anterior, Bailar en la cueva (2014), en què destaca “l’expansió tímbrica”.

Drexler diu que ell no és assossegat. “Un no sol escriure les cançons sobre el que té, sinó sobre allò que anhela. La vocació de silenci en les cançons és una mena de mantra propi, com qui canta una cançó de bressol a un infant perquè la vingui la son”, explica. L’aconsegueix, el silenci, però lluitant amb una ment que no atura de pensar. “No som una persona serena, però sí naturalment curiosa, i la curiositat té un grau d’inquietud que fa mirar sempre més enllà”, precisa. Tan enllà, que de vegades “m’asfixii en la immensitat”, confessa. “Com es beu d’una cascada?”, es demana a la cançó Data Data. Per aquest motiu, s’imposa límits, i els d’aquest disc són clars: gravar-lo amb la guitarra com a únic instrument, El resultat: un àlbum amb so i olor de fusta, que titula també al·ludint a un sol element: Salvavidas de hielo, aigua sobre oceà.

El límit com a alliberament

L’acte de limitar-se és, per Drexler, més vigent que mai en uns temps en què el problema no és l’accés als continguts, sinó la selecció encertada. “Vivim en una societat en què el paradigma és relacionar-te amb la informació des del surf”. Ell es va criar en un panorama radicalment oposat: informar-se era “fer submarinisme”. “Compraves un disc i quedava a l’equip de música diversos mesos, sabies perfectament l’ordre de les cançons”, detalla. Avui això gairebé no passa. “No em queix, és l’època que ens ha tocat viure i m’agrada molt”, aclareix. Admet que el canvi de temps li ha portat una pèrdua important de concentració que li fa més difícil, per exemple, llegir una novel·la extensa. Però li ha regalat altres coses: “versatilitat, reflexos i habilitats en camps com el de la fotografia i el disseny gràfic que abans no tenia” .

Amb Salvavidas de hielo va viatjar als Grammy Llatins el novembre passat i va tornar a casa -al barri madrileny de Chueca- com el més premiat de la nit. Telefonía va obtenir el guardó de cançó i gravació de l’any; i el disc, el premi a millor àlbum de cantautor. Després de més de vint anys de carrera, la música l’ha portat a passejar en diverses ocasions per esdeveniments com aquests, que semblen encara més magnànims al seu costat, ja que projecta un posat discret, suau. Com quan va trepitjar la catifa dels Òscars l’any 2005 per recollir el premi a millor cançó original per Al otro lado del río. En aquell moment, en lloc de pronunciar un discurs, va cantar a capel·la un fragment de la cançó, com a resposta a la negativa de l’organització de la gala que interpretàs ell el tema en l’esdeveniment, perquè no el considerava prou famós.

De Drexler a Sabina

Perquè Drexler no és amic de la queixa. “Si alguna cosa em molesta, intent retirar-me d’allà o canviar-ho. Ja ho deia Cohen: ‘Never complain’”. Ni tan sols veu una gota de protesta en el “yo no soy de aquí, pero tú tampoco”, de Movimiento, cançó que enceta el disc. “És una constatació. Vull dir: no siguem beneits, que som tots nouvinguts”, explica. “Sí que hi ha coses, però, que agraesc tenir per cantar en aquest moment, en què l’ésser humà una altra vegada torna a oblidar-se dels criteris més bàsics d’empatia i de compasió”, apunta.

Drexler va estudiar medicina i va ser fent les pràctiques que va poder pagar-se els seus primers treballs, gravant de nit, perquè era més barat. El vol de l’Urugai a Espanya el deu, en part, a Joaquín Sabina. Va ser ell, una nit de fa vint-i-dos anys en què li feia de teloner, que el va animar a travessar l’oceà, ja que li va augurar “oropeles y ultramares”, descriu l’uruguaià a Pongamos que hablo de Martínez, cançó inclosa en el darrer disc i dedicada al cantautor madrileny com un gest d’agraïment per aquell “consell delirant” que li va canviar la vida. Créixer com a artista a Espanya no va ser fàcil. Reconeix que els primers dos discos gravats aquí, Vaivén i Llueve, varen ser un fracàs comercial. Després arribà Frontera (1999), que eclosionà a l’Argentina; el primer punt d’inflexió. A Espanya, no va ser fins a Eco (2004) que es va consolidar.

“M’agrada pensar que la cançó és com un vedat de caça d’idees i que aquest espai té moltes portes d’entrada”, explica. És curiós que Drexler, un músic tan aplaudit per les seves lletres, durant la primera meitat de la seva carrera les deixàs per al final “com a darrera i desesperada aportació”, diu rient. No és fins a Eco que comença primer per la prosa, fent un experiment amb la mètrica en dues de les cançons del disc. “ Guitarra y vos és una estructura oberta de rima no periòdica i la Milonga del moro judío és un exercici mètric totalment oposat, tancat, escrit en format dècima”, detalla. En aquell moment, “em vaig adonar que les cançons en què escrivia primer la lletra eren molt diferents d’aquelles en què les escrivia a partir de la música”.

Per ell, el procés creatiu és l’acte més important del seu treball. Escriu poc, en un període tancat i generalment curt, encara que Salvavidas de hielo li va costar un any de compondre, “un rècord personal”. La imatge que se li apareix per descriure-ho és la de “córrer en un prat amb la gespa alta i vestit amb roba de velcro, tot se m’enganxa”. “És una experiència molt removedora i desestabilitzant, i som molt mala companyia durant aquell temps”, confessa.

És un període en què qualsevol comentari, fragment d’una entrevista o objecte abandonat al terra es pot transformar en cançó. Com aquell dia que, viatjant amb el cotxe, va sentir a la ràdio: “(...) en el seu darrer llibre, que parla sobre els moviments migratoris (...)”. Clac. “Vaig apagar la ràdio i vaig pensar, ‘Clar!, les migracions són un procés cinètic”. “És una obvietat que en un altre moment hauria pogut passar desapercebuda, però aquell dia. aquella frase em va entrar al cap i, de sobte, vaig veure tota la història de l’ésser humà en càmera ràpida sortint de l’Àfrica, travessant Europa, Àsia...”, detalla. Del cotxe al disc. Pista 1: Movimiento.