TEATRE

“Durant el rodatge de ‘La historia oficial’, estava morta de por” Norma Aleandro

Actriu

A 83 anys, Norma Aleandro continua plenament activa. En poc més d’un any ha participat en el rodatge de tres pel·lícules, a més de dirigir Escenas de vida conyugal, una obra protagonitzada per Ricardo Darín i Andrea Prieta que arriba aquest cap de setmana a l’Auditòrium de Palma. Aleandro és una de les actrius més reconegudes de l’Argentina, protagonista de La historia oficial (1985), la primera pel·lícula llatioamericana que va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula estrangera, a banda d’altres films aclamats pel públic i la crítica com El hijo de la novia.

Per què heu escollit una obra d’Ingmar Bergman?

Bergman ha fet en general coses meravelloses, però aquesta és una obra particular perquè podria succeir a qualsevol lloc del món, a qualsevol època. Escenas de vida conyugal mostra la vida de dues persones a les quals els passen coses normals. Són éssers humans comuns que tenen prou sensibilitat com per poder suportar certes desgràcies de la vida amb humor. El públic la gaudeix molt perquè s’hi sent molt identificat. Veim com una parella llisca per la vida, com de molt pot aguantar quan en el fons hi ha amor.

Fa pocs mesos vàreu recitar els personatges femenins de Shakespeare. Quin és el personatge al qual us sentiu més propera?

Cleòpatra. És un personatge que em diverteix molt, gaudesc molt fent-lo.

En poc més d’un any heu filmat tres pel·lícules. Què us mou per continuar actuant?

Em divertesc molt actuant. També escrivint, dibuixant... És millor que quedar a casa! [riu]. És una professió divertida si una realment l’estima, i jo l’estim molt.

Us heu criat en una família d’actors. Creis que sou actriu, en part, per aquest motiu?

No. Els meus pares eren actors i em deien que estudiàs alguna cosa més pràctica, com ser mestra. Quan vaig debutar i varen veure que m’encantava, ja varen estar contents. Varen veure que mestra no ho seria...

Dèieu en una entrevista que continuau sent una nina. És aquest el secret per mantenir-se feliç?

És que jo he tingut sort i fa més de quaranta anys que estic amb el meu marit. Ens estimam molt i això en aquesta edat és una meravella. Ens entenem, ens divertim. Tenim un fill preciós i dos nets. Tenc una família, ens duim bé, ens anam veient. I això és el més important.

La historia oficial aborda un tema molt dur com va ser el robatori d’infants durant la dictadura militar argentina. Va ser difícil fer-la per vós?

Va ser molt dur. La vaig fer més com a ciutadana que com a actriu. I amb ella, la gent es va assabentar de coses que havien estat ocultes, entre les quals, com es quedaven amb els infants.

Vós vàreu viure a l’exili.

Sí, vaig viure cinc anys a Madrid i després vaig tornar a Buenos Aires. Vàrem filmar La historia oficial durant el darrer govern militar, la major part a la casa de Luis Puenzo [el director]. Jo estava morta de por. Tots ho estàvem. I vàrem rebre el premi amb molta alegria després de tots aquells moments. Quan la vàrem veure a Canes, ens semblava mentida que fos la mateixa que vàrem filmar durant l’horror.

Què pensau quan veis que es dubta de les xifres de desapareguts?

Es va fer un judici molt eficaç als militars, i encara avui són a la presó. Però hi ha gent que continua cercant els seus familiars. Les padrines i les mares no es resignen que passin els anys i no se sàpiga on són els seus fills i nets. Em sembla que això mai tornarà a passar. Feim dois com a país tot el temps, però em sembla que aquella atrocitat... no hi ha espai per a això.

Mirau enrere i estau contenta?

Sí. He tingut drames, tragèdies, comèdies... Una mica de tot [riu]. Però he gaudit molt de la vida i la Terra és un lloc que m’encanta. Quan me n’hagi d’anar, me n’aniré, tampoc és un escàndol. Però em divertesc molt en aquest lloc.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF