Cultura 21/06/2019

Clara Peya: “Des de l’amor profund es destrueix el capitalisme”

La pianista catalana desconstrueix l’amor romàntic en el seu darrer disc, ‘Estómac’, que va presentar divendres en un concert a Llucmajor en el marc del Sons de Nit Clara Peya Pianista i compositora

Elena Navarro
6 min
Clara Peya: “Des de l’amor profund es destrueix el capitalisme”

Palma

Per desconstruir l’amor romàntic des de la música, Clara Peya ha mogut el focus del cor a l’estómac. Perquè és en aquesta víscera i no en el cor “vermell i bonic” on sent les emocions. La pianista i compositora catalana va presentar divendres a Llucmajor el seu vuitè disc, Estómac (Satélite K, 2018), en el marc del Sons de Nit. La proposta de Peya mescla música de cambra, jazz, pop i electrònica, sempre amb el so del piano com a vèrtebra.

Enguany, ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Cultura, atorgat pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), que l’ha reconeguda com una veu transgressora i compromesa amb la llibertat d’expressió en l’art.

Dèieu que en aquest disc vàreu intentar parlar sobre els vostres privilegis, però no us va sortir res. S’escriu del que es pot més que del que es vol?

En el meu cas, sí, escric del que puc i no del que vull, perquè no em considero lletrista. Soc músic i utilitzo la paraula per explicar coses, però la meva eina és la música. Crec que musicalment soc més capaç de parlar del que vull o de captar l’emoció que vull, i amb la paraula se’m fa més complicat.

Feis una desconstrucció de l’amor romàntic. Com es fa aquesta desconstrucció musicalment?

Jo crec que només es pot reconstruir a partir d’un discurs, que és el que fem durant el concert.

Per què és important fer-ho?

Per començar a trencar amb aquest sistema de control, que en realitat és del capitalisme i del patriarcat. Si ens tenen pensant en l’amor romàntic, no ens tenen pensant en altres coses. No generem altres tipus de pensaments. L’amor romàntic està al capdavant d’un sistema de jerarquització i, per tant, ocupa moltíssim d’espai. Està en un lloc de privilegi vers altres tipus de relacions d’amor, ja sigui d’amigues, amants, companyes de feina... I pens que és primordial desjerarquitzar-lo i desfer tots aquests referents que tenim relacionats amb ell per començar a obrir noves escletxes, noves maneres de relacionar-nos.

Quins són aquests cànons?

El que passa amb el codi binari és que si tu no et sents com una noia, t’intentes assemblar a un noi, perquè tens aquestes dues possibilitats. En el meu cas, i crec que en el cas de moltes de les persones, he crescut educant-me intentant ocupar un espai més masculí i, per tant, estic dintre del cànon absolutament, des del moment en què els meus referents, que intento imitar, són masculins i acabo fent les mateixes coses. El que passa és que soc una noia i, evidentment, una noia masculina no és una cosa que estigui ben vista. Hi ha moltes maneres d’atrapar-te dins aquests cànons. També si veus que t’agraden les noies, doncs ja relaciones això amb el fet d’haver de ser masculina. Tot això ho he intentat anar desconstruint durant aquest temps.

Quan sou conscient que és important el tema del gènere?

Jo fa molt temps que estic implicada en el tema del gènere, perquè des que soc ben petita la meva expressió de gènere és masculina. És un tema que m’interpel·la i que per a mi ha anat evolucionant molt.

Aquest disc parla de l’amor, però no se centra, com és habitual, en el cor, sinó en l’estómac. Per què aquest òrgan?

Principalment, perquè jo tots els sentiments que tinc els sento a l’estómac, no al cor. I ja que desconstruïm l’amor romàntic, canvio el cor per l’estómac, on jo sento l’enamorament, el buit, l’ansietat, l’angoixa. Crec que és també molt significatiu canviar el cor, que és un símbol vermell i bonic, per un estómac, que és una víscera: canviar el focus de la bellesa i entendre que el concepte de bellesa també té molts matisos.

Us curau creant?

Cent per cent. Absolutament. És el meu refugi, és el lloc on em sento còmoda. La música és el lloc on jo em sento més lliure, perquè en la vida em costa molt. I és allò que em cura, perquè és un moment per mi en què tot té sentit. Em connecto amb la vida. Quan toco soc feliç, em sento agraïda i també sento que estic fent el que soc.

Dèieu que sou conscient dels vostres privilegis. Quins són?

La qüestió dels privilegis és tot un tema. Jo dic que en soc conscient perquè crec que és molt important entendre que una persona que toca el piano n’ha tinguts molts. Perquè et poden pagar els estudis, que, per cert, són cars. Et poden pagar un piano i classes particulars, i pots passar-te moltes hores estudiant perquè no has de portar diners a casa, cuidar l’àvia o fer altres coses. Només per aquests fets, ja és tenir molts privilegis. L’altre privilegi és poder tenir aquest altaveu dins aquest món de la música, cosa que no és fàcil. I és important que s’utilitzi aquest privilegi amb compromís.

Us genera contradiccions el fet de tenir-ne?

És delicat, perquè és cert que hi ha molt de sentiment de culpa quan els tens. Però crec que s’ha de canviar la culpa per la responsabilitat. I encara que de vegades aquesta lluita és difícil, el camí no és fàcil; si s’aconsegueix, és molt gratificant.

La música (i la cultura en general) continua sent un món molt masculí, sobretot en la creació. Vàreu tenir referents femenins quan estudiàveu piano?

Sí, és un món molt masculí. Necessitem que hi hagi dones perquè la història també estigui escrita per dones, es necessita la visió femenina de tot aquest univers. I, després, hem de generar referents, perquè les generacions que vinguin tinguin moltes més oportunitats. Una de les coses que em va passar quan estudiava piano clàssic és que totes les composicions eren d’homes i no vaig treballar cap figura femenina. Jo no pensava que les dones podien ser pianistes o que era molt més difícil.

També he llegit de vós: “La revolució cultural és la de les emocions”. Què voleu dir?

No sé si ho dec haver dit així exactament, però sí, crec en la revolució de les emocions, de l’honestedat i la vulnerabilitat. Sento que mostrar les nostres vulnerabilitats ens fa molt més fortes i no més vulnerables, igual que penso que la revolució de les emocions és necessària per capgirar el món i destruir el capitalisme. Des de l’amor profund es destrueix el capitalisme.

En una entrevista a El Periódico, el periodista us deia: “Ara hi ha una tendència a pensar que la música ha de reflectir matèries com aquesta”. Creis que hi ha gent a qui li cansa que les dones parlin de feminisme o de justícia social?

Quan et qüestionen, clar que cansa. Cansa que et qüestionin els privilegis i que et treguin de la teva zona de confort. És molt incòmode. Jo em sento molt incòmoda amb les meves companyes racialitzades quan m’adono de tot el que exercito i quan m’adono que no sé com canviar-ho i que fa molt de temps que faig les coses sense posar aquesta perspectiva. Això és incòmode per a mi i m’encantaria haver fet les coses diferents. No és fàcil, però és el que toca i ens hem d’arromangar totes. I hi ha moltíssims homes que no se n’han adonat o no se’n volen adonar.

Té sentit per vós la cultura si no incideix en la transformació social?

Per molta gent sí, per mi, no, però això és una qüestió personal. Per mi no és interessant l’art si no té aquest component. L’art que m’interessa és el que qüestiona, el que interpel·la, el que obre, el que fa trontollar. És pel camí que vull continuar tirant.

Deis que estau en una creació nova. En voleu fer dues pinzellades?

El que puc dir és que estem treballant amb el nou espectacle de Les impuxibles, el projecte artístic que tenim amb la meva germana, que és coreògrafa. És el cinquè que fem i és el més canyer.

SONS DE NIT:

ARQUITECTURA

El Sons de Nit va donar el tret de sortida a la seva edició 2019 divendres vespre, coincidint amb el Dia mundial de la música i amb el concert de Clara Peya. El festival també portarà aquest estiu els britànics Ten Fé (4 de juliol), Echo & de Bunnymen (11 de juliol), Joana Serrat (18 de juliol), la canadenca Elisapie (27 de juliol), Joan Miquel Oliver (3 d’agost), Pere Bujosa Trio (10 d’agost), Petit (24 d’agost) i NES (21 d’agost).

El certamen, que ja fa vint anys que camina, aposta per l’heterogènia, amb la voluntat de construir una “arquitecutra de sons” diversos, a partir de l’eclecticisme d’artistes i propostes musicals. Per ells, la conjugació amb l’espai és també fonamental per generar una experiència, i per això fusionen la música en espais patrimonials o emblemàtics en el món de la cultura, com són el Claustre de Santo Domingo de Pollença, el Claustre de Sant Bonaventura a Llucmajor, i el castell de Bellver, el Museu Es Baluard i el Museu de Mallorca, a Palma. A banda de les cites musicals, la programació es completa amb dues jornades en forma de vermut. La primera, dedicada a la cultura feminista i la veu de les dones racialitzades en l’art. I l’altra, que enfoca el debat en la promoció musical en l’era digital.

stats