'Entre valles': una pel·lícula que destapa la hipocresia de la caritat

Com si les portes d’un multivers cinèfil s’haguessin obert de bat a bat, l’esperit del Luis García Berlanga de Plácido viatja de la Manresa de 1961 fins als boscos de la Transsilvània actual per destapar la hipocresia que s’amaga darrere de la caritat cristiana. Som a la vora de Nadal i un grup de joves provinents de Bucarest alimenten el seu sentit de l’altruisme repartint queviures entre els habitants de les muntanyes de la Romania més recòndita. Tanmateix, com va revelant la incisiva càmera del cineasta Radu Muntean, aquests peregrins semblen més preocupats per organitzar opípares barbacoes i per debatre sobre les seves afliccions sentimentals que pel benestar dels seus paisans. Així és com la pel·lícula Entre valles articula una contundent crítica als valors cívics d’una nació perduda en el seu propi laberint històric: els joves filantrops es vanaglorien de recordar la data de l’aniversari de Ceaușescu, mentre que un ancià amb demència rememora els temps de Stalin.

Abraçant amb rigor un naturalisme de plans llargs i escenes curosament coreografiades, Muntean afila el seu discurs portant l’acció cap al relat gòtic, quan la nit cau sobre els incauts i extraviats protagonistes, víctimes de la seva presumpció i ignorància. Per sort, Entre valles aconsegueix esquivar el moralisme obrint, en el cor de la seva àcida faula moral, una petita escletxa per a la redempció.