Enric Cambray, l'home de les mil feines: d''El llop' a 'Hamlet 01'
L'actor i director, un dels més polivalents del teatre català, estrena el seu primer monòleg a Dau al Sec
BarcelonaEnric Cambray (Barcelona, 1988) va debutar el 2005 a El cor de la ciutat i des d'aleshores no ha parat. Actor, director i productor, al llarg de gairebé 15 anys ha treballat al teatre, l'audiovisual i la televisió. Els reptes no l'espanten i, si es tracta de provar coses noves, s'hi tira de cap. Ara té en marxa el seu primer monòleg, Hamlet 01, una peça escrita i dirigida per Sergi Belbel que es pot veure a la sala Dau al Sec de Barcelona en 10 úniques funcions. A la vegada ha tornat a primera línia televisiva com a jurat d'El llop de TV3, acaba de dirigir les últimes gales dels premis Gaudí i dels Goya i a la primavera engegarà una nova gira de Les dones sàvies, l'espectacle que fa amb Ricard Farré des de fa quatre temporades. La seva agenda és un trencaclosques d'equilibri precari i poc favorable als imprevistos. "Tot neix de l’organització, de tenir una planificació estricta. Quan em desestabilitzo és quan hi ha interferències amb la meva organització", explica Cambray.
Entre una cosa i l'altra, Cambray ha trobat les ganes per comprometre's amb Sergi Belbel en un projecte de cinc anys. El director volia enfrontar-se a l'obra de Shakespeare però no trobava la manera fins que se li va acudir acostar-se a Hamlet des de la mirada del mateix personatge. Així va bastir un text pensat com una stand-up, en què el príncep de Dinamarca reflexiona sobre l'obra de Shakespeare i tot el que l'autor va escriure sobre ell. Hamlet 01 aborda el primer acte i és la primera de les cinc parts del projecte, pensat perquè se'n representi una cada any, sempre amb el mateix intèrpret. "El Sergi ha posat tot el seu coneixement, amor i passió pel teatre i per la llengua en aquest Hamlet una mica filòleg on explica per què creu que el seu autor l’ha escrit d’aquesta manera. I tot això amb humor", subratlla Cambray.
El monòleg –el primer de l'actor– és "un espectacle autoportant" pensat perquè es pugui representar arreu. "Només necessitem un endoll. Jo porto els focus, el fum, el micro, els altaveus, canvio de llums en escena, m’ho faig tot", diu Cambray, a qui li hauria agradat trobar més suport dels teatres públics per a aquesta proposta. "Em semblaria molt interessant que es representés al soterrani del Teatre Nacional. Hauríem de tenir lloc als teatres públics per aquestes coses. La programació convencional ja passa majoritàriament a les sales privades, que tenen un risc econòmic molt més alt. Els teatres públics haurien d'obrir 24 hores els set dies de la setmana i oferir experiències diferents", defensa l'actor.
Un artista amb feina fixa
Dins del món de les arts escèniques, Cambray és una rara avis. Des de fa uns anys forma part de la direcció creativa del Terrat, amb qui ha creat programes com Tabús i sèries com Drama. La productora d'Andreu Buenafuente i propietat de Mediapro li dona feina fixa –molt poc habitual entre els actors i directors– i li permet impulsar els seus projectes en paral·lel. "Tinc molta feina en el teatre professional. L'única producció pròpia que tinc és Les dones sàvies i va molt bé. El fet de tenir la seguretat d’un contracte fix em permet fer apostes com aquest Hamlet", admet l'actor, que ara té entre mans un programa amb Buenafuente per a Televisió Espanyola que es veurà al setembre i un altre per a TV3 amb companyies de teatre independent de Catalunya.
Això no vol dir, però, que no sigui testimoni de les dificultats per trobar feina en un món inestable i precari com és el del teatre català. "Tot el sector és un tap. No hi ha feina per a gairebé ningú, el pastís a repartir és molt petit, hi ha molt poc públic. Les dones pateixen el tap dels homes i també hi ha un tap entre companys de la mateixa generació, no només als llocs de poder dins de la cultura", lamenta Cambray. El problema, afegeix, no afecta només el món del teatre. "Quan ho petes com a actor audiovisual, ocuparàs tots els papers de la teva edat. Ho hem vist quan ha estat el moment del David Verdaguer, o del Miki Esparbé, o del Carlos Cuevas, o de l’Enric Auquer, o del Pol López –explica–. Tots aquests actors són fantàstics, però acaben fent un tap perquè les productores només veuen això. I el públic també ho demana. A vegades es posa massa el focus en el teatre i massa poc en l'audiovisual".
