“Encara no han tomat la Feixina? No sé què esperen”

Palma"Vós, quantes vides heu tingut?”. “No ho sé, només sé que no hauria de ser viu”. Gabriel Riera Sorell avança a pas lent però decidit cap a la cafeteria de la residència. Demana una canya i lamenta que, a 98 anys, ha quedat tot sol. “Només em queda un nebot”, afirma amb un fil de veu molt dèbil que no amaga que encara té el cap clar. “Tan vell, no va bé quedar-hi, quedes sense amics... amics de cor, amics com a germans s’han mort”, hi insisteix amb to més resignat que trist. Amb tot, assegura que li faria il·lusió arribar a ser centenari.

Riera Sorell té ara més anys que no pas pàgines ocupa el llibre que va escriure ara en fa 26 per immortalitzar els fets que varen marcar la seva vida. Crònica d’un pres mallorquí als camps de concentració és un relat senzill, breu i directe que va al gra sense floritures ni sense ocultar les calamitats que va passar un jove a qui l’inici de la Guerra Civil va sorprendre a només 17 anys. “Què havíeu fet perquè us detinguessin?”. “Res, estava inscrit a les Joventuts Unificades”. Vivia, llavors, a ses Cadenes, a l’Arenal de Llucmajor, on ajudava son pare en un petit taller on adobava les eines dels picapedrers. No era un al·lot polititzat però, a només 16 anys, ja desenvolupava una consciència social. “En aquelles circumstàncies, no era estrany que aquells homes, forjats en la duresa de la feina de cada dia, se sentissin disgustats de la societat que els havia tocat viure i aspirassin a una vida més justa. Molts, a cinquanta anys fets, anaven ajupits, tan dura era la feina de treure aquelles pedres de marès”, escriu.

Rememora tots aquells fets amb memòria fotogràfia i poc rancor; perd més temps a descriure les amistats “de tot cor” que va fer que no a descriure totes les inclemències que li varen fer passar alguns “oficials molt dolents”. Només un nom li fa perdre els estreps: Franco. “Es rebel·là contra el govern elegit pel poble, contra el govern que li pagava”, mussita. “Caldria veure si en la història d’Espanya cap govern endarrerí tant el país com ho va fer aquell”, afegeix.

Son pare fou detingut tot just una setmana després del cop d’Estat contra la República. Ell es va amagar, però a finals de setembre els falangistes se’l varen endur a la presó de Can Mir, “amb els grillons posats, com si fóssim criminals”. Durant el temps que hi va estar, amb prou feines es va assabentar de res del que succeïa a l’exterior, ni tan sols que allò que s’havia anomenat “el Alzamiento” s’havia convertit en una guerra civil.

La dura vida a la carretera

La incertesa dominava els dies a Can Mir. Riera Sorell honora algunes de les persones amb qui va compartir aquell calvari, com un antic mestre, Vicente Moratal, a qui varen acabar afusellant “per ser un bon home”. També recorda que un dia varen sentir manifestants concentrar-se davant les portes de l’antic magatzem, reconvertit en presó, i demanant el seu cap. Un dels presos, un reconegut ginecòleg, va saber que un dels seus fills havia participat en la manifestació. “Ja veurà aquest quan li posi les mans damunt!”, afirma Riera que deia el doctor. Sobre els girs inesperats i absurds que fa la vida, en dona fe el mateix Riera, qui acabà, un cop alliberat, fent guàrdia a la Presó Provincial de Palma quan se l’obligà a fer el servei militar. “Vaig acabar d’instructor!”, exclama encara avui dia sense comprendre els avatars que li ha reservat el destí. Abans d’això, però, encara li quedaven sis anys duríssims per davant.

A finals de 1936, Riera Sorell fou traslladat, amb 300 presos més, al primer camp de concentració que es va obrir a Mallorca, a Campos. Ben aviat, el varen posar a arreglar carreteres. De “carretera dels presos” se’n coneix només una, a l’illa, però Riera i els seus companys de confinament en varen arreglar unes quantes. “Les vàrem fer noves”, matisa. Treballaven de sol a sol i caminaven quatre o cinc quilòmetres per arribar on s’havien de fer els treballs forçats. Els records de Riera Sorell, no obstant això, s’aturen en dues al·lotes de des Salines que els varen voler acompanyar mentre picaven pedra, al centre del poble. “A mesura que avançàvem amb els caramulls de pedres, elles també avançaven amb les seves cadires i tambors de brodar. S’asseien a la nostra altura per poder continuar parlant amb nosaltres”, escriu.

Campos, ses Salines, la Colònia de Sant Jordi, el port de Sóller, Pollença, Manacor... Riera Sorell va passar quatre anys “picant pedra a punta pala”, tal com recorda, fins que es varen tancar tots els camps de concentració de Mallorca. El seu captiveri, però, no va quedar aquí i fou traslladat a la Península amb una cinquantena de presos més.

De Madrid el traslladaren a Tetuán, al Marroc. Per arribar a Algesires va tardar tres dies en tren, en un trajecte penós del qual rememora, irat, la inscripció que hi havia al vagó on els varen confinar: “5 caballos o 40 hombres”. “Com podeu suposar fàcilment, el viatge va ser infernal”, diu, però el que mai se li esborrà del cap és la imatge d’un nin de cinc anys “sense més vestit que una jaqueta, sens dubte de son pare o arreplegada dels fems”, que rondava una estació perduda on el tren s’aturà per cercar menjar desesperadament. “És l’espectacle més trist que record haver vist en la meva vida. El quadre era tan patètic que crec que tots els presoners contribuírem a donar-li pa de munició o sardines”, explica al llibre.

A Tetuán

Arribats al Marroc, recorda, “vaig sentir que era a prop de la frontera francesa, i en això que vaig fugir, però va anar malament. Al cap de cinc dies, ens varen agafar... a una hora de la frontera”, lamenta. Recorda que el director de la presó de Tetuán els va rebre “de mala manera”. “Ens va posar en una cel·la amb lladres, pinxos, amb delinqüents comuns. I al cap de poc temps, ens va posar en una sala apart”, relata. “Li deien El cajetín ”, afegeix.

La causa, finalment, fou sobreseguda perquè, tal com escriu al llibre, “segurament el senyor auditor de Guerra va pensar que si ens havia de condemnar a presidi ja hi érem d’antuvi”. El traslladaren, de nou, a la Península, “on tot va anar a pitjor”. A la companyia de càstig de Sierra Carbonera emmalaltí i l’hagueren de traslladar a l’Hospital Militar de Còrdova, on assegura que va salvar la vida gràcies a les atencions d’una monja. “Quan hi vaig entrar, pesava 40 quilos. Gairebé no m’aguantava dret”, apunta. Només en un mes, explica al llibre, va engreixar 30 quilos, “com si fos un porc”. En tornar al camp, però, la situació encara havia empitjorat més. “Hi havia alguns presos que no tenien forces per anar al ranxo. Quedaven i rosegaven els ossos que trobaven en terra”, escriu. Finalment, recorda, un coronel de Sanitat va fer una visita al camp i quedà esglaiat. “Ens varen fer formar i se’n feia creus que haguéssim sobreviscut”, conta. Els varen conduir a un altre camp, a la mateixa província de Còrdova. Allà,un dia de 1942, sense més explicacions, li arribà l’ordre de llibertat.

Retorn amarg

De la tornada en vaixell a Mallorca, en recorda les llàgrimes de tornar a veure “la terra on tant havia pescat i que pensava que no veuria mai més”. Encara varen venir dos anys més de servei militar (“Encara, a sobre!, exclama) i, finalment, la constatació que la llibertat podia ser tan dura com el confinament. “Feina feina de picapedrer i no em donava gairebé ni per a menjar. Un dia vaig dir a la meva germana: me’n vaig a Alger”.

Emprant la ruta que avui dia es fa a l’inrevés, arribà a la llavors colònia francesa i aconseguí l’estatus d’exiliat. Treballà com a mecànic durant quinze anys i es casà. Les incerteses de la guerra per la independència el varen fer tornar a Mallorca. Les autoritats espanyoles no varen reconèixer oficialment la seva boda civil fins al 1986.

Riera Sorell exhaureix la canya mentre se li demana què pensa de les darreres polèmiques relacionades amb la memòria històrica. Admet que no segueix gaire l’actualitat perquè li falla la vista, però els ulls se li encenen quan se li menciona el monòlit de la Feixina. “Encara no l’han tomada? No sé què esperen”, lamenta, irat. “El franquisme es va incrustar tant en el pensament de la gent que ja no som capaços de dir: Franco era una merda i un traïdor”, sentencia.

Després d’un llarg silenci, s’acomiada disculpant-se perquè li toca “anar a fer gimnàstica”.